REPORTATGE
El somriure de Jordi Aláez
Feia 433 dies que el futbolista andorrà no vestia la samarreta de la selecció. Ho va fer a Finlàndia, als darrers instants, i després de superar una nova greu lesió de genoll. La tercera.
Jordi Aláez va disputar els darrers minuts de l’amistós de la selecció a Finlàndia.
A Tampere, envoltat d’un fred que semblava voler posar a prova fins i tot el moment que estava a punt de viure, Jordi Aláez va trepitjar la gespa amb un somriure que pesava més que la derrota final. Havien passat 433 dies des de l’última vegada que el davanter, ara a l’Atlètic Escaldes, s’havia posat la samarreta de la selecció. 433 dies des d’aquell 21 de març del 2024 en què, a Algèria, en el marc de les FIFA Series, s’havia lesionat al minut 25 contra Sud-àfrica. Aquell dia el genoll li va dir prou, una altra vegada –la tercera–, i el va obligar a deixar el camp substituït per Èric de Pablos. Des d’aleshores, el seu cap va quedar en silenci sense deixar de rumiar i obligat a reviure un malson, malauradament, massa conegut.
“Ha estat un camí molt llarg i hi ha hagut moments difícils. Només puc estar agraït a tothom”
Per tot plegat, quan el quart àrbitre va aixecar la pissarra a Finlàndia i el número 7 es va il·luminar, el temps es va plegar una mica per deixar-lo passar. El partit –4 a 0 per als finlandesos– era una nota a peu de pàgina, bàsicament, perquè en aquell moment el centre emocional era Aláez. Ho va resumir el seleccionador, Koldo Álvarez de Eulate, amb la serenor habitual: “La millor notícia del dia és el retorn del Jordi després de tants mesos. Que torni a sentir-se jugador, que és el més important.” El que és evident és que, fins a arribar a aquest instant, hi ha hagut una història que no surt en cap acta ni tampoc als mitjans. Mesos sencers de gimnàs, de repeticions mecàniques, d’aquella mena de solitud que només coneixen els esportistes lesionats: silenciosa, exigent, íntima. Dies de patiment i dies de llum. Dies en què el genoll responia i dies en què semblava tornar enrere. Dies d’alarmes matinals, de fredor de fisioteràpia, de preguntes sense resposta. Sempre lluny dels focus, sempre amb el dubte a prop i sempre amb una resiliència que parlava més fort que qualsevol dolor.
“Aprens a valorar moments com posar-te la samarreta o fer un crit abans de sortir al camp”
La fi del malson
Aláez va començar a recuperar minuts amb l’Atlètic Escaldes: el 29 d’octubre 20 minuts contra el Carroi (3-0), l’1 de novembre, 14 davant la Penya Encarnada, i el dia 5, mitja hora contra la UE Santa Coloma. Minuts que eren, en realitat, petites victòries. Aláez reconeixia a Finlàndia, després del partit, que “ha estat un camí molt llarg i hi ha hagut moments difícils. Quan recaus en alguna lesió que costa superar una vegada i dues, i després arriba una tercera, penses: “Hòstia, no sé si podré!” El davanter té molt clar que “amb molt de mimo, carinyo i calma, aprens a valorar moments com posar-te la samarreta de la selecció, cridar abans de sortir al camp o qualsevol detall del futbol. Ara ho valores tot molt més”. El seu agraïment és coral: “Estic molt content de l’oportunitat de tornar. Agraït a tothom, des del primer fins a l’últim”, i quan li pregunten què queda del noi que debutava amb la ingenuïtat pròpia de qui encara no ha perdut res, Aláez responia amb sinceritat que “és allò típic que diuen, oi? Que fins que no ho perds no ho valores. Doncs això és el que m’ha passat. I estic molt content de la lliçó que n’he extret”.