FUTBOL
Tret al peu a El Alcoraz
L’Andorra deixa escapar un 0-2 després d’una exhibició inicial i suma un punt insuficient
FC Andorra contra l'Osca.
És ben complicat explicar com, després de fer una primera part tan espectacular com la que va fer l’FC Andorra, el conjunt d’Ibai Gómez va marxar d’Osca amb un únic punt totalment insuficient al sarró. I encara gràcies, perquè el 2-2 que va acabar reflectint el marcador, després que els tricolors s’avancessin 0-2 a la primera meitat, bé hauria pogut acabar sent un 3-2 si els locals haguessin marcat a l’última jugada un gol olímpic que, per sort, va topar al travesser. Poques, per no dir cap, de les 6.000 persones presents a l’estadi aragonès haurien apostat pels seus després de la seva mala primera meitat. Només calia veure les cares a la grada i les sensacions de la parròquia local al descans per adonar-se que ja pensaven més en el proper partit i en quin seria el següent entrenador que tindrien, que no pas en treure’n res de bo. A l’altre extrem, els prop de 200 aficionats vinguts des del país ja devien pensar com celebrarien un triomf que, al final, malgrat l’empat, va acabar sent gairebé una derrota. Quedava clar veient les cares dels jugadors tricolors quan abandonaven El Alcoraz: els futbolistes eren els primers conscients que havien perdut dos punts, no pas que n’havien sumat un. Es notava en les cares llargues i les mirades perdudes mentre pujaven a l’autocar per tornar cap a Andorra.
Perquè, malgrat algunes decisions arbitrals protestades pels tricolors (el primer gol es va haver de revisar prop de set minuts al VAR, i l’Andorra va reclamar falta prèvia al penal que va acabar suposant el 2-2), la realitat és que van ser ells mateixos els qui es van fer un tret al peu. Amb el 0-2, l’Osca va sortir decidit a buscar l’empat i, a poc a poc, va anar guanyant terreny als d’Ibai Gómez fins que, pam, no van perdonar i van aigualir el trencament de la mala ratxa de resultats. L’FC Andorra, en canvi, sí que va perdonar, i de valent (més d’un a la grada ja es persignava quan veia agafar la pilota a Minsu o Olabarrieta, per exemple), i ja se sap allò que diuen: si perdones, ho acabes pagant. Cada ocasió fallada pels tricolors era un alè d’esperança per a un Osca i un Alcoraz que, a poc a poc, s’ho van anar creient fins a acabar celebrant com una victòria un empat que tampoc els treia de pobres, però que, vist com se’ls havia posat el partit, tenia un altre gust. Tot el contrari dels tricolors, descol·locats i capcots, que segueixen sense ser capaços de guanyar a la lliga des d’aquell 1-2 a Santander del 27 de setembre que ara ja queda molt lluny perquè ja són sis partits seguits sense guanyar.
VESTIDOR
IBAI GÓMEZ. L'entrenador de l'Andorra, visiblement emprenyat, va queixar-se que “hi ha elements incontrolables que no depenen del joc”, i preguntat per l’actuació arbitral, va admetre que “parlo dels àrbitres perquè m’ho has preguntat, però si sou objectius, n’hi ha més”. El tècnic, a més, va “assumir tota la responsabilitat” i va cloure que “estem molt fotuts”.
Afició tricolor.
REPORTATGE
L’FC Andorra no va estar sol a Osca, i és que prop de 200 aficionats tricolors van desplaçar-se a El Alcoraz per donar suport a l’equip. El club havia organitzat un desplaçament amb autocar i això va animar el Jordi, que explicava al Diari que “és un dels viatges més propers que tenim a Andorra i hem d’aprofitar-ho”, a més d’afegir que, “com el club també ens facilita el transport, doncs hi hem vingut”. En la mateixa línia, el Leo va assegurar al Diari que “el club havia muntat el viatge aquest en bus, i vaig dir, som-hi”, a més, al contrari que el Jordi, que era el segon cop que visitava la capital de l’Alt Aragó, el Leo “no coneixia la ciutat, i per això també he vingut”. El club va omplir un autocar, però n’hi ha que van optar per desplaçar-se, entre ells, algun familiar i amic dels futbolistes de la plantilla.
El club local havia organitzat un dinar popular amb una paella, i quan un s’arribava a l’estadi veia aficionats tricolors gaudint de l’arròs, si bé és cert que la majoria, com en Jordi, van preferir “fer un tomb per la ciutat i hem anat a dinar per lliure”. En tot cas, fos paella, fos ternasco d’Aragó o el que cadascú hagués menjat, la realitat és que la cosa va acabar en indigestió per a un públic tricolor que, després de veure’s amb els tres punts, va acabar demanant l’hora.