Sense gol no hi ha paradís

Hi ha partits que no es perden però que fan mal, sobretot quan la dictadura dels resultats i dels números és tan despietada. L’FC Andorra continua dins d’aquesta paradoxa que el condemna, sobretot a Encamp, la de jugar bé, competir amb personalitat i sortir amb el marcador mut. L’estètica és intacta, la idea ni la convicció no trontollen, però la falta de gol i d’instint sembla esdevenir una malaltia crònica. L’equip d’Ibai Gómez va signar unes taules frustrades, amb dos punts dels últims 15, cinc jornades sense guanyar i més d’un mes i mig sense celebrar a casa (0-0).

Contra el Cadis –l’equip de Garitano va estar abrigat per més de 300 seguidors–, l’Andorra va ser el de sempre, ordenat, pacient, amb control i intencions, però el partit, com tants altres, va acabar tancat en la mateixa gàbia: domini estèril, ocasions esfumades i una sensació de mèrit sense recompensa. L’arrencada va tenir gust d’estudi i prudència, amb els andalusos posant-se de cara mitjançant dues rematades llunyanes de Roger i Suso, simples declaracions d’intencions. A poc a poc, els tricolors van començar a sentir-se còmodes i van trobar en Minsu el pont entre el que s’imagina i el que s’executa. Manu Nieto, sacrificat i esforçat, va fer la feina més invisible: barallar-se amb els centrals, fixar-los, desgastar-los, però massa lluny de l’arc i, a més, faltava companyia, precisió i rematada. La millor ocasió del primer temps va néixer d’una recuperació brillant de Minsu, que va creuar el camp amb determinació fins a quedar-se sol davant Víctor Aznar. El porter va quedar vençut, però Juan Díaz va aparèixer per salvar sota pals i apagar el crit de gol. Una escena repetida: l’Andorra fent-ho tot bé fins al desenllaç. Abans de l’entretemps va treballar Owono, que tornava sota pals, i va mantenir l’equip viu amb una intervenció resolta amb suspens i després que el xut de Tabatadze se li escorregués dels guants i trobés el pal. El 0 a 0 resistia, i el partit reclamava una marxa més. Ibai Gómez la va trobar a la represa, amb un equip més vertical i més ben plantat. Els tricolors van interpretar millor el context, van treure la pilota amb més sentit i van començar a empènyer el duel cap al seu costat. Però l’encert, aquell bé tan escàs, va tornar a donar l’esquena. Jastin, imprevisible i elèctric, va tenir la victòria al peu quan va encarar la meta del Cadis amb una diagonal, però el xut va topar amb el cos i el braç d’Aznar. Poc després, una combinació amb Lautaro va deixar Marc Domènech sol dins l’àrea, però no va aconseguir definir. Els minuts van passar i, amb ells, la fe i els tricolors, entre la bellesa de la proposta i la cruesa del resultat, semblen atrapats en un sospir.