REPORTATGE
El silenci després de l’aigua
Nàdia Tudó va oficialitzar la retirada d’una manera serena i amb orgull després de més d’una dècada de trajectòria i dedicació plena.
Nàdia Tudó reacciona a les paraules del president, Joan Clotet.
Sense escenografies ni discursos solemnes, Nàdia Tudó va posar el punt final a la seva trajectòria esportiva amb la mateixa elegància amb què ha nedat durant més d’una dècada. La seva retirada, ja coneguda des de feia mesos, es va escenificar ahir amb un acte íntim i serè a la seu central d’Andbank.
“Mentiria si digués que no em va fer mal no poder competir mai en uns Jocs Olímpics. És una espineta”
“Encara crec que no he interioritzat la decisió”, reconeixia. “Vaig a la feina i penso: què faré aquesta tarda, si ja no he d’anar a nedar?” Ho deia amb un somriure calmat, com qui encara no s’ha acostumat al buit que deixa la rutina. Després d’anys de sacrifici, Tudó ha triat una vida “més normal”, però sense abandonar del tot el seu vincle amb la natació. “He tornat a nedar una mica, per salut. Estic contenta amb la decisió i ara mateix no tinc ganes de competir.” El comiat també va ser un reconeixement. El president de la Federació Andorrana de Natació (FAN), Joan Clotet, va llegir una carta plena d’afecte, en què la definia com a “talent, constància i exemple”, i com una esportista que “ha obert el camí de molts nens i nenes que s’han volgut dedicar a la natació i ha mantingut una actitud que va més enllà dels resultats i les marques”. A més, li va oferir continuar vinculada a la federació amb un altre rol, una proposta que Tudó va recollir amb matisos: “Sempre hi seré quan la federació em necessiti, però ara mateix necessito temps i no hem parlat encara de res concret.” En la seva veu hi havia més agraïment que nostàlgia. “Cada etapa m’ha aportat alguna cosa: als Estats Units vaig viure la passió d’un equip immens, a Alemanya vaig créixer com a professional i a Barcelona vaig aprendre a conèixer-me millor.” Però també hi ha una espineta que pesa: “Mentiria si digués que no m’ha dolgut no poder anar mai als Jocs Olímpics. Han estat molts anys sacrificant-ho tot per aquest objectiu, també la gent que m’envoltava. Però la vida continua i això també m’ha fet més forta.” Ara, allunyada de la competició, Tudó observa amb satisfacció l’evolució de la natació a Andorra. “És molt bonic i emocionant veure com creix, com cada cop hi ha més nois i noies que s’hi dediquen.” També reconeix que deixa un buit generacional, però amb la confiança que el relleu arribarà.
“Encara no he acabat d’interioritzar la decisió, però estic contenta d’haver-la pres”