REPORTATGE
La fe d’un triple impossible
El triomf del Morabanc contra el girona es recordarà sempre per aquell partit en què Rafa Luz va convertir un llançament a la desesperada.
Ortega i Guerrero, instants després de la fi del partit.
Hi ha tirs que transcendeixen el marcador. Llançaments que, més que punts, són respiracions col·lectives. El triple de Rafa Luz des de 26 metres contra el Bàsquet Girona no només va forçar una pròrroga, sinó que va rescatar un equip que ja dubtava de si mateix. Va ser un crit, una rebel·lia, un instant d’instint pur –una espurna que va reanimar un grup que havia viscut massa a prop el vertigen de tornar a caure.
“No hi havia temps per pensar i llençar des d’allà era l’únic que podia fer”
“No hi havia temps per pensar, era l’únic que podia fer”, explicava Luz, encara amb el cor accelerat. “El bàsquet és així, aquestes coses passen de tant en tant. Però ens ha servit per creure-hi i guanyar. Quan quedaven tres minuts la gent marxava, i nosaltres, a poc a poc, hem anat fent fins que aquella castanya ha entrat”. El MoraBanc havia travessat tots els estats d’ànim possibles i, com en tota història d’expiació, la redempció va arribar quan semblava tard. El triple impossible de Luz va ser més que una jugada, va ser una metàfora, la d’un equip que va viure del mateix impuls que el seu base brasiler, creient-hi quan tot semblava condemnat. “Ens ha salvat pels pèls. No es pot dir que hem jugat bé, però ens ha servit per guanyar”, reconeixia. “Ens serveix per créixer i per creure que podem remuntar en qualsevol moment, però també sabem que no hauríem d’arribar a aquesta situació. Hem de fer millor la feina abans”.
“Que facin la seva puta feina i no coses o frivolitats que no toquen”
El pavelló Toni Martí, testimoni de dues pròrrogues i d’un miracle, va veure com el seu equip trobava el camí de la victòria més a través del coratge que de la precisió. I tot i això, Joan Plaza no es va deixar enganyar per l’èxtasi del resultat: “M’agradaria que hi hagués un nivell d’autocrítica que no ens fes arribar a aquests moments” i, disparant als jugadors, va demanar “que facin la feina, que facin la seva puta feina. El que sap tirar, que tiri; el que sap rebotejar, que ho faci; el que defensa, que defensi, però no feu coses que no toquen”. El tècnic vol més rigor, més continuïtat, menys frivolitat quan el partit sembla encarrilat. “Guanyem de vuit i ja pensem que anirem de 30 i ens relaxem”.