Un triomf per tornar a creure

El MoraBanc va passar per tots els estadis possibles de l’ànima. De la glòria al pànic, de l’efervescència al vertigen, i d’allà al miracle. Va començar com un tro, amb la mirada ferida de qui ja havia tastat massa decepcions, i va acabar deixant-se la pell per evitar un altre cop moral. Després de presentar-se amb un 0-2, l’equip de Joan Plaza va jugar amb la urgència del nàufrag i va trobar en el deliri el seu oxigen. No va ser bonic ni plàcid, però sí profundament terapèutic i després de dues pròrrogues (115-113).

L’inici va ser un festival de rauxa i encert. El MoraBanc va sortir amb la sang calenta i el canell fi, amb Best obrint el foc amb dos triples, amb Yves Pons com un vendaval i amb Evans robant pilotes com si li anés la vida. El parcial de 13-2 i el 28-10 va encendre la Bombonera, que respirava alliberament, sense esperar el que acabaria venint. L’eufòria és una bèstia capritxosa: quan la intensitat va baixar, el Bàsquet Girona va treure el cap i va aprofitar el primer moment de dubte. Sergi Martínez, Vildoza i Needham van aprofitar les escletxes, i els tricolors, ofuscats i erràtics, van veure com el partit se’ls girava com un mitjó. Del 28-10 es va passar al 47-48 del descans, amb un parcial de 19-38 i un dolorós 1 de 10 en tirs de camp que feia olor de mals records. Després, el drama. El tercer quart va ser una travessia pel desert: el Girona va obrir escletxa (49-59) i el públic començava a xiular, amb el +13 visitant (54-67) com un malson que tornava a planar. Però aquest equip, per molt desmanegat que sembli, té un ressort interior que el manté dret quan tot trontolla. I aleshores va aparèixer McKoy, el coratge personificat, per encendre una reacció de pura necessitat. El MoraBanc va començar a nedar a contracorrent, a empassar saliva i a serrar les dents. Quan tot semblava perdut, Rafa Luz va desafiar la lògica i la física: un triple des de casa seva per forçar la pròrroga (92-92) i fer esclatar el pavelló. Ja en el temps extra, Best va mantenir viva la flama amb un nou triple providencial per signar la segona pròrroga (103-103). A partir d’aquí, el partit va entrar en una altra dimensió, amb la inèrcia, la fe i la suor com a únic combustible. Pons (20 punts), Best (19) i Evans (18) van sostenir l’equip en un final de pell de gallina. El MoraBanc havia convertit la necessitat en virtut, la por en empenta i el desgast en triomf. No hi havia bellesa ni ordre, però sí coratge i redempció i després de dues pròrrogues, de mil revolts i d’una nit que semblava no acabar mai, el marcador final (115-113) va ser una mena de catarsi col·lectiva.