Es queden a mig camí

Marxar del partit amb la mirada perduda, sabent que la història podia haver estat diferent, no acostuma a ser gaire consol. L’FC Andorra va signar unes taules que el deixaven a mig camí, amb un gust insípid que deixa la tercera jornada sense victòria i un relat que es repeteix, el de les bones intencions i voluntat, pèrò manca de focus en atac que acaba condemnant (0-0).

L’equip suma la tercera jornada sense guanyar, però manté la convicció

Ibai Gómez va sorprendre d’entrada amb una aposta atrevida, gairebé insurgent. Tres extrems d’inici i, tot i això, amb un davanter centre pur per mantenir la referència. Una fórmula híbrida, dissenyada per obrir el camp i atacar amb amplitud sense perdre ullal a l’àrea. Minsu, reubicat com a interior, havia d’aportar el pont entre línies; Olabarrieta i Jastin ocupaven les ribes, com a punyals oberts, i Nieto quedava com a far ofensiu, encarregat de fixar centrals i obrir l’espai per a les arribades. No li semblava provar gaire l’invent a l’FC Andorra, que va topar amb un Granada ordenat, ben precintat darrere i llançant Faye i Álex Sola quan robava i corria a camp obert. Així van arribar dues opcions del mateix Faye que va saber refredar Yaakobishvili, miratges d’un enfrontament farragós i que es movia per on volia l’equip de Pacheta. Minsu per dins no aconseguia connectar ni amb les bandes ni amb Manu Nieto, que es trencava la cara amb Óscar i Lama, i no aconseguia resoldre les dues osques de què va gaudir abans de l’arribada del descans. Demanava el duel sacsejar la pissarra i trobar la criptonita de la defensa del conjunt andalús, que en tenia prou de mantenir la vigilància a Nieto i allunyar Jastin i Olabarrieta de la zona d’influència. Va semblar l’Andorra tenir més fil i més pilota a la represa, traient fum del cap per trobar alguna escletxa i ser més incisiu, però tot i arremangar-se, no semblava el dia que el gol volgués fer l’ullet. L’Andorra hi insistia amb la fe dels que no es rendeixen, però sense la precisió dels que encerten. Les va tenir Jastin, una delícia de futbolista, capaç d’accelerar i frenar com si el partit fos seu. Primer, amb un cop de sabata que Luca Zidane va desviar a córner amb un gest felí. Després, dues de caramel per a Alende, que va merèixer més fortuna. I, com a colofó, una terminal i immillorable per a Minsu, tot sol davant del porter, que no va saber correspondre a la passada mil·limètrica de Jastin i va enviar la pilota per sobre del travesser. El Granada també havia tingut abans la seva: gairebé idèntica, com un mirall invertit. Rodelas, després d’una centrada precisa d’Óscar, tampoc no va trobar porteria i el partit es va mantenir suspès en aquell equilibri fràgil entre l’esperança i la frustració.