Derrota mínima, orgull màxim

La selecció masculina de futbol va fregar una gesta com poques vegades havia vorejat després de caure per la mínima davant d’Anglaterra (0-1) en un partit en què va tenir l’empat a les seves botes. I és que el que havia de ser un partit mig descafeïnat pel fet de no haver-se pogut jugar a casa, contra un rival molt superior que, possiblement, pensava a veure per quants gols guanyaria, va acabar sent tot el contrari. Perquè els de Koldo Álvarez de Eulate van plantar-se molt sòlids sobre la gespa, i van poder aguantar 50 minuts sense encaixar. De fet, el gol va acabar arribant gairebé mig de rebot, quan Kane va aprofitar una segona jugada després d’una excel·lent aturada d’Iker Álvarez de Eulate.

I, coses del futbol, lluny d’enfonsar-se, el gol va semblar donar ales al combinat nacional vist el partit gairebé esperpèntic que Anglaterra estava perpetrant fins al moment, tenint en compte la diferència a la matèria primera que tenen uns i altres. Però, de vegades, la fortuna posa també la seva part, i la que va tenir Anglaterra per enganxar la segona jugada no la va tenir el combinat tricolor en la figura de Guillaume Lopez, que s’hauria pogut convertir en heroi nacional en el que era tot just el seu segon partit com a internacional. El davanter de l’Inter Escaldes va fer una gran jugada individual, i just quan ja preparava el tir a porteria davant de Pickford, un defensa va blocar-lo, i va esviar així el somni d’una gesta que s’hauria recordat per sempre.

Alguns diran que Anglaterra va jugar a mig gas, que van reservar jugadors, o que no van voler anar al cent per cent. Però al final, la realitat és la que és, i el que es va veure a la gespa de Cornellà-el Prat va ser una Andorra més seriosa gairebé que mai. Perquè una cosa es defensar 90 minuts com li toca fer gairebé a cada partit, i una altra es fer això, i més tenint al davant a jugadors com Harry Kane, Jude Bellingham o Cole Palmer, i que gairebé no creïn sensació de perill tal com va passar ahir, i com van criticar els seus aficionats desplaçats des de l’illa britànica amb una xiulada d’aquelles que es recorden.

Al final, la d’ahir no deixa de ser una derrota, però a la vegada és molt més que una derrota. És la demostració que la feina de vegades acaba donant el seu fruit encara que costi i trigui a fer-ho, i és també benzina de cara al futur. A llarg termini, i també pel més proper, com el partit d’aquest mateix dimarts a Sèrbia.