Reconeixement als pioners

La memòria i l’emoció es van donar ahir la mà en la presentació de Gento Real, el llibre amb què José Luis Jou Llorente –nebot del mític Paco Gento i exjugador del Festina Andorra– homenatja la figura del seu oncle, una de les grans llegendes del Reial Madrid. Però el llibre és molt més que un relat esportiu: és una declaració d’amor familiar, una crònica sentimental i un exercici de memòria històrica.

“Va ser una emoció, una sensació que va brollar quan Paco [Gento] va morir”, va explicar Llorente. “Jo volia fer-li una biografia en vida, però ell no ho permetia. Era prudent, discret, no volia protagonismes.” Amb la desaparició dels grans noms de la primera gran generació daurada del Reial Madrid –Di Stéfano, Puskás, Kopa i el mateix Gento–, Llorente va sentir la responsabilitat de preservar aquell llegat. “Calia escriure alguna cosa. S’estava perdent molta història”, va remarcar l’exbase tricolor.

Gento Real no és una biografia clàssica. És un teixit de records, retrats i cròniques, en què conviuen històries familiars amb anècdotes esportives, i on apareixen els noms mítics que van alçar el Reial Madrid des de la humilitat més absoluta, jugant als carrers amb pilotes de drap. “Ells van ser els pioners, van aixecar el club i també part del futbol a Espanya. Això no ho tornarà a repetir ningú”, va dir. El llibre ressegueix la trajectòria esportiva de la saga familiar, des dels besavis i avis fins a la quarta generació amb el seu nebot Marcos Llorente –futbolista de l’Atlètic de Madrid– i Sergio, el seu fill. “Quan escrivia el llibre em vaig adonar que el meu avi havia debutat fa cent anys, el 1923. És com si haguéssim tancat un cercle”, relatava. Però l’acte, presentat pel periodista Gabriel Fernàndez, va escenificar també el retrobament de Jou Llorente amb Andorra i els records de les seves quatre temporades al Festina dels anys noranta. “La gent ens ve a rebre amb un afecte, amb un amor, que no sé si serem capaços de correspondre en el que ens resta de vida”, va confessar. “Ens agrada molt venir. Seguim tenint amics aquí i la veritat és que, per a mi, Andorra és molt especial. De fet, a casa només tinc una samarreta emmarcada, la de l’Andorra. Ni del Madrid en tinc.”