Resurrecció

El 96 a 65 final, la victòria més àmplia d’aquesta temporada, explica que als de Peñarroya els van sortir bé moltes de les coses que no havien sortit en els cinc anteriors partits de derrotes encadenades, i que la Penya, que perdia a darrera hora Paul i Rakovic, va ser aquest cop el conjunt de moral feble i va viure una matinal per oblidar. A la balança, però, més mèrits d’uns que demèrits d’altres, perquè l’Andorra va ser l’equip que feia dies que no es veia, amb una defensa solidària i pencaire, possibilitats i ganes de córrer i encert en el tir. El triomf iguala la marca assolida la temporada passada (12) i concedeix la permanència, de la qual aquesta temporada no s’ha parlat. Les bones notícies van arribar en els dos darrers quarts i després d’una primera meitat en què el Joventut va matenir-se en el partit, fins i tot amb algun lleuger avantatge. En els primers deu minuts amb els punts de Mallet i en el segon amb més aportació coral que no amagava carències. Perquè l’Andorra forçava possessions al límit i se’l veia més sencer, i llavors ja havia explotat Shermadini, prolífic i dominador a la zona, generador de cistelles i personals. Dinou punts dels 41 que duia l’equip al descans eren seus. Aconseguits en tretze minuts. Xifres de vertigen. Però si la setmana anterior a la pista del Gran Canària el georgià va ser l’única llum, ahir es van anar encenent fanalets que apagaven el rival. Schreiner i Navarro -amb Sada lesionat– en van ser dos d’importants. Sobre seu va recaure la responsabilitat de fer rutllar l’equip, i van sumar assistències i punts. Molt interessant va ser l’aportació del d’Esparreguera en el tercer quart, amb detalls de confiança com dos triples consecutius convertits des de la mateixa posició. No tremolava el pols, era quan l’Andor­ra començava a catapultar-se cap a la victòria per anar minvant la resistència del rival. Una acció definitòria i qui sap si punt d’inflexió va ser una safata errada per Ventura totalment sol i un triple posterior d’Schreiner que conduïa a vuit punts la diferència (54-46). A la Penya, sense recursos a la zona, no li va provar el joc viu i va col·leccionar pèrdues i errades que li van fer mal i l’obligaven a fiar-ho tot a la munició triplista, quelcom a què els de Salva Maldonado estan acostumats. Però ahir el sol havia sortit per al MoraBanc, que en comptes de resultar estomacat des de més enllà de 6,75 metres era el que apallissava el rival. Dotze punts de renda per tancar el darrer quart feien pensar que aquest cop seria el bo. I la producció andorrana no es va aturar mentre el Joventut, que havia encaixat parcials dolorosos, naufragava. Trenta-un punts en els últims deu minuts que van permetre acabar amb comoditat i deixar detalls d’alegria al Poliesportiu. Es van superar els noranta punts i va caure la famosa hamburguesa, i hi va haver un parell de minutets de premi per als joves Bartolomé i Niang. El Laboral Kutxa serà una altra cosa diumenge vinent, però trencada la mala ratxa qui sap què pot passar al Poliesportiu.