Cristina Fernández: “De vegades hem fet de mares dels infants que venen a l’escola”

Vostè se’n va contenta. Nosaltres la trobarem a faltar.

Vull que sàpiguen que em tenen pel que sigui. Soc la més petita d’una gran família, som 10 germans, però l’única que viu a Andorra. Per a mi, l’escola ha estat la meva segona família.

Per això cada dia al matí la trobàvem amb un somriure?

Això sí que ho he tingut clar. Tothom a casa pot tindre els seus problemes, però en entrar per la porta, he canviat el xip. Era l’hora de gaudir, de rebre els nens, escoltar-los. No sé com explicar-ho, però la tendresa d’un nen és increïble, tot ho diuen de cor.

Diu que és la petita de 10 germans?

Ara me’n falta un, coses de l’edat! Venir a Andorra va ser de casualitat. La família és de León i vivim al País Basc. Era joveneta i volia visitar una amiga, però vaig conèixer el que ara és el meu home. Ens vam casar amb 19 anys i vam venir a viure aquí. El millor que he pogut fer a la vida!

Quins estudis tenia?

Havia fet tota la secundària i l’accés a la universitat, i treballava a una clínica a l’antic hospital, fent diàlisi, però als 90 es va celebrar el mundial de petanca i jo els vaig ajudar en el muntatge i la publicitat. Va ser un èxit, tant que la Roser Bastida, directora general de les escoles andorranes, em va proposar treballar-hi.

I fins al dia d’avui.

Quan vam començar només hi havia l’escola andorrana de Sant Julià, d’Escaldes i de la Massana. Només feien primària, després es va anar ampliant, i jo estava als barracons d’Escaldes. Llavors no feien servir llibres, seguíem el sistema Montessori. Em donaven els textos i jo feia els dibuixos. Em va agradar tant que vaig començar a formar-me i em vaig treure el nivell c de català. Després també em van fer encarregada del material, i feia substitucions a primària.

Em diuen que les seves manualitats són increïbles.

Des de petita sempre anava amb un cartró i unes tisores! El logotip de l’escola La Mochi el vaig fer jo, i enguany també he fet de tot, maletes de viatge, la bústia del Pare Noel, la màquina amb forma de tren de la castanyera, carotes...

Després de tants anys a escola, què diria que ha canviat?

L’escola andorrana sempre ha lluitat per ser una escola oberta, tant als nouvinguts com als que tenen capacitats especials. La programació és variada i el primer que inculquem és el respecte a allò diferent, perquè cadascú de nosaltres és únic. Però ara jo situaria la principal dificultat en aconseguir més implicació dels pares.

Hem d’escoltar més els infants?

Mares i pares fan horaris de feina extensos i no tenen temps per implicar-se en l’educació dels fills. La societat no ho posa fàcil, i això ho veus per exemple quan un dels infants, parlem de nens de 3 anys, té febre. Passen hores fins que el poden venir a buscar. Notem també que els falten hores de qualitat amb els pares. Un nen agraeix moltíssim que els pares vinguin als actes que es realitzen. Se senten protagonistes. Necessiten la presència dels pares, i nosaltres, a vegades, fem de mares a l’escola, bé, jo de iaia! Estem molt pendents de detectar si hi ha algun problema fora de l’escola.

Mai s’ha sentit sobrepassada pels infants?

Per què? Són les persones més agraïdes del món! Li explicaré un secret, tinc facilitat per recordar els noms i em sé el de cadascú d’ells. Un nen a qui tu li obres la porta, li dius bon dia i el seu nom, se sent únic. Fixi’s, només amb això sent que el valoren!

No haurà estat fàcil acomiadar-se’n, doncs.

M’han fet un munt de sorpreses, totes molt emotives, ha estat com una boda gitana! Però va haver-hi un dia en què em van portar per totes les aules... M’emociono...

Què va passar?

Un nen de maternal em va dir: “Cristina perquè marxes?”. Què li has de dir a un nen petit? Es deia Berni i em va preguntar: “Qui em dirà bon dia, Berni, cada matí?”. No vaig aguantar més, vaig començar a plorar, tot i que no volia, i tots els petitons van acabar enganxats a les meves cames.

Quina tendresa! No ho trobarà a faltar?

Ara toca descansar una mica, gaudir de les germanes, algunes tenen 80 anys, i de la filla, però passaré per l’escola, ho necessito!