Albert Dorca: “En totes les especialitats tenim un problema de futur”

Permanències mèdiques és un servei consolidat.

Quan vaig tornar a Andorra fa uns deu anys encara estaven ubicades a la plaça Coprínceps i eren unes guàrdies amb una afluència molt baixeta. Es va traslladar a la clínica de Meritxell i, per arrodonir, el 80 o 90 per cent dels pacients venien derivats d’urgències. Ara, el 90 per cent venen directament a permanències i una fracció petita, derivats d’urgències.

La derivació inversa des d’urgències, en canvi, no funciona.

El retorn que tenim d’urgències és que molts pacients, un cop ja s’hi han desplaçat, decideixen m’espero una mica de més i ja ho tanco. Una cosa que s’ha de saber és que no cal que sigui el metge referent del pacient el que doni sortida a la derivació inversa. Pot ser qualsevol metge d’atenció primària perquè hi ha consultes amb molta demanda assistencial, que estan molt saturades, però n’hi ha que en tenen menys.

“El retorn que ens feien metges a fora és que la retribució no era competitiva”

Hi ha solució?

El model de permanència de cap de setmana ha trigat anys a acabar sent exitós i funcionar. Potser el que hem d’esperar és que passi una mica més de temps.

En tot cas no és una qüestió de saturació de les consultes dels metges de capçalera?

No de tots. En general, tots entenem que ens agradaria tenir-ho tot ràpid i fàcil quan ho necessitem. Però hi ha metges que tenen quotes més grans o més llista d’espera i també hi ha gent que porta molt temps amb un metge, que hi té molt bona relació i no vol canviar. És un equilibri entre el que estem disposats a tolerar de marge per visitar-nos o no.

Sobre les llistes d’espera, a l’atenció primària el número de metges és idoni?

La ràtio de metges d’atenció primària està justa, per sota de la mitjana europea. Però tenim un sistema sanitari que dona marge de maniobra als professionals per poder ampliar l’horari de visita quan hi ha més demanda. Aquest marge, al no ser un sistema tancat com l’espanyol, és el que ens permet que en èpoques com la grip, malgrat estar per sota de la ràtio per població, tinguem unes llistes d’espera o un grau de saturació menor que el que es viu a Catalunya. Cap sistema és perfecte però aquest és un dels avantatges del nostre.

Sí que es va exposar el problema de recanvi generacional.

El recanvi generacional és un problema a 5-10 anys perquè hi ha un percentatge important que passen dels 60 anys. Igualment la medicina familiar no és la pitjor perquè com que és més volum, les fluctuacions es noten menys. Si ens cauen dos metges de família en tenim 40. En totes les especialitats tenim un problema de recanvi, de futur.

Fa temps que alerten de la falta de professionals, la proposta del ministeri és revisar algunes tarifes en les especialitats més mancades. És una solució?

Fa 3-4 anys que una de les demandes i preocupacions que hem traslladat en repetides ocasions al ministeri de Salut és el recanvi generacional i la manca de metges. Aquest recanvi generacional és comú a tot Europa, s’està patint per la jubilació dels metges del baby boom i la manca de previsió de les universitats a formar més metges, això afegit a l’envelliment i a l’augment de la població en general. A principis d’aquest any el Col·legi ja va traslladar una proposta al ministeri per intentar fer-nos atractius. Vam assumir que Andorra no era una destinació atractiva d’acord amb el retorn que ens feien metges que intentàvem fitxar.

Quin retorn els fan?

El més habitual que ens feien els metges andorrans exercint a fora, uns 18 avui dia, i el que ens feien els metges que no coneixien tant Andorra era que la retribució no era competitiva, que el salari dels metges assalariats del sistema sanitari públic espanyol comparativament amb els metges assalariats del sistema públic andorrà no és gaire diferent. Ja no entrem en si hi ha problemàtica d’habitatge o no. A Espanya durant els últims 15 anys han anat ajustant coses i a Andorra durant els últims 15 anys s’han tocat 3 vegades les tarifes. Les tarifes al final no estan indexades amb l’IPC, s’intenten negociar, però depèn de la voluntat política i de la llista de prioritats.

I la proposta del Col·legi per revertir-ho?

La vam basar en tres pilars. Un era que el metge tingués assegurades formacions que podrien estar planificades pel ministeri per fer-nos més eficients, que el que vingués de fora veiés que això està organitzat i li ho posem fàcil. Vam proposar incentius partint que si un metge aconsegueix certs objectius, m’invento pacients diabètics ben controlats, cribratges ben fets. Com que sabem que si fem prevenció a llarg termini hi ha un estalvi, donem incentius. A França es fa. I potser en l’àmbit retributiu hem de buscar algun increment tarifari per diferenciar-nos com passava fa quinze o vint anys dels veïns del sud sobretot, perquè amb França no hem sigut competitius mai. Ha costat que calés, ara sembla que des de les institucions governamentals s’ha entès que estàvem desactualitzats en moltes seccions i s’està en procés d’actualitzar les lletres K, procediments diagnòstics, i Q, quirúrgics.

La proposta del Col·legi és bastant més ambiciosa.

Pensem que quan la vam presentar ja anàvem tard. És veritat que fer previsions al futur sempre és molt complicat però malauradament en aquesta teníem raó i inclús que demà féssim una carta als Reis i al ministeri ens digués que sí a tot el que vam demanar, tenim dubtes de si seria suficient, possiblement ho hauríem de revisar. Però sí, és més ambiciós perquè pensem que ara mateix anem justos.

Quants metges es necessitarien per poder donar una atenció idònia a Andorra? És factible fer un càlcul així?

És difícil, perquè fer les ràtios de certes especialitats d’acord amb població quan la població és petita és complicat. I alhora hi ha especialitats que se solapen, per exemple, la diabetis és dels metges d’atenció primària, però la complicada amb insulina i segons quins sensors a vegades la porten els endocrinòlegs i en molts llocs com a Andorra hi ha unitats de diabetis que porten els metges internistes. Igual amb la reumatologia, que s’encarrega de les malalties d’origen autoimmune, però és que hi ha unitats de medicina interna que també. Quants reumatòlegs necessitem? Depèn, tindrem una unitat d’interna al costat que ens supleixi o no? Per això és difícil dir necessitem tants reumatòlegs, tants endocrinòlegs, no és tan evident.