Romain Grau: “A França, encara miren Andorra com a paradís fiscal”

Advocat especialitzat en dret fiscal, és actualment associat al despatx Simon Associés (París), on lidera el departament de fiscalitat. Té una àmplia trajectòria assessorant empreses en processos complexos com ara reestructuracions, adquisicions, transmissions i situacions de dificultat econòmica, amb una expertesa reconeguda en litigis fiscals i procediments contenciosos.

Vau estudiar amb el president de França?

A l’École Nationale d’Administratio. El 2016 pensava que Macron podia arreglar moltes coses, perquè soc liberal sobre el pla econòmic. I la segona, és que soc molt català i representar el meu departament, el meu país català, era molt important. Ha estat el segon que m’ha mantingut en la carrera política durant cinc anys.

Què el va fer interessar-se pel dret fiscal concretament?

Quan ets advocat de negocis, ets com un engranatge invisible: el teu paper és facilitar, resoldre conflictes entre parts que sovint no s’entenen. I en aquest camp, la fiscalitat és central. No és només una qüestió tècnica, sinó també política, social i, fins i tot, de convivència.

“Sense una Europa forta, demà parlarem rus i sense llibertats”

Com veu la relació entre el sector públic i privat, especialment a França?

Hi ha una desconnexió profunda. Uns creuen que els funcionaris són ganduls; els altres, que els empresaris són pirates. Però són prejudicis que només empitjoren la gestió col·lectiva. Fer ponts entre aquests dos mons ha estat, en part, la meva feina.

S’ha apartat de la política. Li pesa?

No, n’estic satisfet. Haver deixat la política m’ha permès recuperar llibertat personal i professional. A més, la política francesa avui em sembla allunyada de les prioritats reals.

Ara és un moment de risc per a Europa?

Tenim un món molt complicat, amb embolics per tot arreu. Penso que no tenim la capacitat de llegir. Si no fem Europa, demà serem els altres. Al món tens lleons per tot arreu. Tens països que no són simpàtics, amb forces militars, forces atòmiques, si veus Rússia, la Xina, tots aquests països que no són democràcies.

Creu que els europeus ho valoren prou?

No som completament conscients de la riquesa i de l’excepcionalitat de la nostra cultura. Europa és necessària ara mateix.

Què ens espera si Europa es fragmenta o es desmobilitza?

Putin no té el mateix model de societat. Jo prefereixo, sigui quin sigui el govern, poder criticar el govern de dreta o d’esquerra. Si no fem Europa, demà parlarem rus. No en un règim democràtic. Exagero, però és important de tenir l’esperit.

L’actualitat és comparable als anys vint?

Semblem un moment com els anys vint. Hi va haver un autor francès, Julien Benda, que va escriure La Traïció dels Clergues. Volia dir que la gent que manava el país havien traït el país. No perquè treballessin per a l’estranger, sinó perquè no havien dit la veritat i no havien fet les coses amb coherència.

Què respon als qui relativitzen els models polítics?

Si vols viure a Teheran, a Perpinyà, a París, a Barcelona, a Andorra o a Madrid, la resposta és clara: Madrid, París, Barcelona, Andorra o Perpinyà. Mai de la vida serà Teheran, sobretot quan ets una dona. Veus que no tot val el mateix.

Entrem en fiscalitat. Quin és el risc més gran per a un empresari amb vincles internacionals?

Creure que pots fer el que vols sense preparar les coses. Ara els serveis fiscals miren si hi ha substància dins d’aquesta companyia, si correspon a una veritable companyia i si té una activitat econòmica real. Això vol dir que, més que mai, has de fer les coses de manera molt seriosa.

Què vol dir exactament amb “substància”?

No pots fer les coses dient: “me’n vaig, ara deixo França o Espanya i aquí, per sort, puc viure tranquil lluny de la fiscalitat”. No és possible. Amb els mitjans tècnics i tecnològics, la intel·ligència artificial, els algoritmes, el data mining, es poden trobar moltes informacions. L’administració fiscal té aquests mitjans.

Com es comprova avui la residència fiscal real?

Amb els telèfons, amb les targetes, amb tot això, pots verificar on vius. Hi ha gent que declara en un país i en realitat viu al seu. I diuen que mai podran verificar si vius a Andorra o a França. Això és fals.

Tant control és legítim?

És normal que si vius veritablement a França paguis els impostos a França. I si vius veritablement a Andorra, paguis els impostos a Andorra. No sé si és excessiu o no excessiu, però ara, més que mai, és important fer bé les coses perquè l’administració pot verificar.

El sistema fiscal s’ha americanitzat?

Abans hi havia un model americà amb molta llibertat i pocs controls, però si et trobaven frau, el risc penal era màxim i podies anar a la presó. I hi havia un model francès amb molts controls però sense presó, amb interessos i penalitzacions. Des del 2008, amb la crisi financera, tothom ha demonitzat els paradisos fiscals i ara el sistema s’ha fet més americanitzat: penalització i controls.

Té la sensació que l’opinió pública està més tolerant amb el frau fiscal?

Depèn. Hi ha gent que simpatitza amb qui marxa per pagar menys, però després vol bons serveis públics. És una contradicció. La veritable llibertat no és evadir, sinó participar amb justícia. La fiscalitat no ha de ser un càstig, però tampoc pot ser opcional.

Què pensa dels youtubers i grans fortunes que marxen per impostos?

Hi ha una frase anarquista que et diu: “Pagar impostos és un problema”. Però si vas a l’hospital o a l’escola, ho has de pagar. No hi ha res de gratuït. Ho pagues amb impostos o ho pagues directament. Si volem abaixar impostos, vol dir una cosa: la gent que fa frau s’ha de condemnar. Si no, la gent honesta paga per qui fa les coses malament. Això és injust per a tothom.

Quina lliçó treu d’això per a Andorra?

Andorra és un país obert, homologat i adaptat. No es tracta de construir un paradís fiscal. La recepta és tenir serveis públics que funcionen bé amb diners limitats, i això permet impostos baixos. No pots tenir un hospital sense pagar impostos.

A França encara es veu Andorra com un paradís fiscal?

Penso que a França veuen Andorra més malament del que és. Teniu un país fantàstic, amb serveis públics d’alt nivell, amb impostos baixos, amb una economia que funciona molt bé. Però a França encara miren Andorra amb ulleres de paradís fiscal, de comprar tabac o alcohol. Això s’ha d’oblidar.

I què destacaria d’Andorra més enllà de la fiscalitat?

Teniu una altra cosa molt important: sou el dipòsit de la cultura catalana. Per a tots els catalans del món, és un orgull tenir un país on la llengua oficial és el català. I és un deure per a nosaltres ajudar-vos a fer respectar això.