Carles Casajuana: “Un pot apropar-se i allunyar-se d’Europa, però Andorra és on és”

Que un ambaixador sigui també escriptor no és tan poc freqüent com podria semblar, però Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) porta aquesta doble faceta fins a l’extrem. Diplomàtic de carrera i antic ambaixador espanyol a Grècia, el Regne Unit o Malàisia, és també autor d’una desena llarga de llibres i ha estat guardonat amb el Ramon Llull. Aquesta setmana ha estat a Andorra presentant la seva darrera novel·la, La guerra dins la guerra, i hem volgut parlar amb ell de literatura, de Catalunya i també del Principat.

Diplomàtic i escriptor és més habitual del que sembla.

Un exemple poc conegut d’això és el de Josep Carner. Molts saben de la faceta de poeta i periodista, però la de diplomàtic no és tan coneguda.

D’on us ve, això de l’escriure?

Ui, de la nit dels temps! Quan jo estudiava, llegia; i a escriure un hi arriba llegint. Ja d’estudiant vaig escriure algunes coses, però no va ser fins que vaig passar les oposicions que m’hi vaig començar a dedicar més seriosament.

Em sorprèn que amb les seves responsabilitats trobés el temps.

La vida diplomàtica té una cosa, que allunya de l’entorn, dels amics. Un marxa i en el lloc nou, el que un té és temps i distància. I per aquí vaig començar. També és cert que amb la sort de publicar relativament ràpid. Tot i això, quan vaig enviar la novel·la a la millor editorial que jo coneixia en aquell moment, no em va contestar.

Quaders Crema, del mític Vallcorba?

Veient que no em contestaven, vaig trucar al Vallcorba directament. I em va dir que per publicar el llibre encara no, però em va preguntar si volia col·laborar amb l’editorial, i a mi em va faltar temps per plantar-m’hi. Al final la primera novel·la va sortir després de treballar-la amb l’editor Jaume Cornudella.

A la seva darrera novel·la hi apareixen escriptors. Alter ego o l’excusa per parlar d’un mateix?

La veritat és que aquests escriptors em permeten parlar de la cultura catalana, de la coexistència entre el català i el castellà i també de la coexistència d’una expat que aporta la seva visió del món. Tot plegat per mostrar la Barcelona del 2019 i retratar el paisatge després del procés independentista. Aquests personatges em permeten fer un joc de miralls amb la societat del moment i comparar-la amb els Fets de maig de 1937. Èpoques diferents amb realitats similars.

Què trobarà, el lector, a La guerra dins la guerra?

Una novel·la com la pasta de full, que té capes. Es preocupa per la identitat catalana, per la ficció i la construcció d’un llibre, pels límits de les relacions entre professors i alumnes, per la convivència entre literatura catalana i castellana... I espero que ho trobi tot en una novel·la lleugera, que es fa llegir.

Com veieu la Catalunya postprocés?

El problema de tot plegat és que fa molt que Catalunya té una discussió amb Espanya sobre llengua, identitat, fiscalitat, autonomia... Penso que s’ha parlat d’una cosa, la independència, però que en realitat aquestes qüestions de fons no s’han abordat. Tots els protagonistes del procés, d’una banda i de l’altra, sabien que eren aquests temes els que calia discutir.

Doneu el procés per acabat o revifarà?

Si no se solucionen aquestes qüestions revifarà, però no aquesta generació. L’Estatut era l’eina ideal.

Tornant a les lletres, vau guanyar el Ramon Llull el 2009. En ple segle XXI, tenen sentit encara els premis a obra inèdita?

A Catalunya, amb els premis passa com amb els Reis, sabem que són els pares però ens fa il·lusió la cerimònia i l’entrega. És cert que un premi a obra publicada hauria de tenir més prestigi, però jo he estat presentat en algun que el guanyador estava també decidit... El negoci editorial està governat pels interessos comercials.

Una llàstima.

L’edició és un joc de contrapesos entre el gust literari i la realitat comercial; entre ambicions literàries i vendes. Al final un premi es ven, i qualitat literària i nombre de lectors no acostumen a anar de la mà.

Escriviu habitualment a La Vanguàrdia. La reflexió pausada té lloc encara avui en aquest món tan polaritzat, de piulada ràpida i titular cridaner?

Jo crec que sí, que hi ha espai i que la societat ho necessita. Algú dirà que soc un ingenu, i sé que molts dels meus lectors són gent gran. Però aquests articles, en la mesura real de minories, generen debat. És cert que ja no trobem aquest tipus d’articles només als diaris, hi ha altres plataformes on es reflexiona i es debat. Si això existeix vol dir que encara que desapareguin els diaris, els articles d’opinió continuaran.

Un home cosmopolita com vós com veu l’Andorra actual i l’acostament a Europa?

M’agrada veure que Andorra està mig integrada a la Unió Europea, i sé que ara està en discussió com ha de ser aquest grau mitjà d’integració. És clar, la Unió Europea és un club: no tots paguen la mateixa quota ni tenen els mateixos drets. Entenc que la gent valora si compensa o no formar part del club. A mi m’agradaria que Andorra fos més a dins de la UE, però això només ho poden decidir els andorrans. Entenc que es vulgui treure partit del club i intentar que la quota sigui el més baixa possible.

En el debat social, hom parla de pèrdua de sobirania i que Brussel·les serà qui mani.

En part és així, un club té les seves normes. Si diuen que al bar no s’hi pot entrar en pantalons curts, les normes són aquestes. Al final, de totes maneres, un pot apropar-se i allunyar-se d’Europa, però el que no pot fer és canviar de lloc, i Andorra és on és.