Economista i auditor
Pere López: “El sistema de pensions es manté perquè la gent pobra mor abans que els rics”
Polític durant anys en primera línia al cap davant del PS i exministre de finances durant el breu mandat socialdemòcrata
López al seu domicili d’Andorra, ahir.
Doctorand de la Universitat de Barcelona, dona a conèixer avui a l’UdA (10.30 h) la tesi doctoral sobre pensions públiques i esperança de vida, estrenant un nou espai de divulgació científica per fer conèixer la recerca que es du a terme a Andorra i que dté el títol de Píndoles de recerca.
La seva vida ha fet un gir radical. Com és ara?
En un desig llargament anhelat, que és tenir una etapa acadèmica a la meva vida. No amago la meva intenció i la meva voluntat, quan acabi el doctorat, que d’alguna manera o altra la universitat pugui formar part del meu futur.
Què li va passar pel cap?
Era el moment de fer un canvi de xip. També per un tema d’edat, perquè una tesi doctoral és un projecte exigent que requereix molts anys: pot portar quatre o cinc anys tirar-la endavant i dedicar-me a aquest nou àmbit. Era un desig que al llarg de les diferents etapes polítiques jo ja havia engegat com a voluntat. I l’estiu del 2023 vaig decidir fer-ho.
“L’esperança de vida no és un paràmetre neutre ni equitatiu”
A grans trets, de què tracta la tesi?
Bàsicament, de les diferències d’esperança de vida per nivells de renda i els impactes que té això sobre els sistemes públics de pensions. La hipòtesi de partida que vull demostrar és que les contribucions generen un desequilibri, en relació amb les aportacions que fan les persones amb rendes més baixes, que es moren abans que la mitjana nacional d’esperança de vida. Qüestiono que existeixi una mitjana real. Els diners que perden les persones de renda baixa perquè es moren abans d’aquesta mitjana serveixen per pagar els beneficis o les prestacions suplementàries de les persones de renda alta, que viuen molt més.
Ens diuen que viurem més...
El meu objectiu és qüestionar aquest concepte d’esperança de vida com a paràmetre neutre i equitatiu, que és la segona part de la meva recerca. La vaig presentar al Congrés mundial d’història econòmica i va merèixer el premi al millor pòster. També calcularé, amb microdades d’Espanya, el Regne Unit i esperem que d’altres països, la ràtio entre anys jubilats, dividit per anys treballats. Aquest indicador em té obsessionat perquè és molt potent, i a més elimina la complexitat de comparar valors monetaris al llarg del temps. Crec que una alternativa a l’esperança de vida hauria de passar per aquesta ràtio, que ajuda a entendre millor la justícia del sistema.
A què atribueix el fet que la gent amb menys recursos mori abans?
Això no forma part de la meva part acadèmica directa, però sí que he llegit molta literatura mèdica i econòmica al respecte. Es parla molt de la nutrició, els hàbits com el consum d’alcohol o tabac, la salut preventiva, les condicions laborals i l’estrès econòmic. Tot això penalitza molt l’esperança de vida. Treballs físics, treballs a l’exterior, jornades llargues... tot això castiga. També és rellevant la socialització o l’accés a serveis de salut.
La gent pobra mor abans i això permet que la gent rica cobri pensions durant més anys?
Resumit així, sona dur, però és això. El sistema es manté no perquè tothom mori a la mitjana d’esperança de vida, sinó perquè uns es moren abans. I qui es mor abans acostuma a ser la gent de renda baixa. Això permet equilibrar la caixa del sistema. Però no és just. L’enduriment dels requisits de jubilació empitjora encara més la situació, perquè redueix encara més els anys de jubilació de les persones de renda baixa.
Com és el seu pòster guanyador?
Va ser al Congrés d’història econòmica mundial. Vaig enviar la meva proposta i la van seleccionar entre 30. Cada dia es presentaven deu pòsters i el meu va tenir molt bona acollida. Va ser el que va rebre més preguntes. No és una tesi completa, és una exposició visual del projecte de recerca, amb dades, gràfics i la metodologia. De fet, ja tinc invitacions d’universitats per presentar-ho aquest curs i el vinent.
Quina és la seva esperança de vida després d’aquest canvi brusc?
Doncs hauria de ser mitjana o mitjana-alta (riu). Sempre he fet esport, ara encara més. Participo en algun triatló amateur. Cuido l’alimentació. Però les mitjanes són això, mitjanes. Ningú sap què passarà. Però sí que està demostrat que la gent amb millors condicions de vida, millor alimentació, menys estrès i més accés a la salut, viu més.
Lluny de la política, com veu Andorra?
Segueixo l’actualitat, però estic molt centrat en la recerca i la docència. Em preocupa el tema de l’habitatge i les desigualtats. I una decepció que sí que vull expressar: a les darreres eleccions tots els partits parlaven de fer un referèndum sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea. Aquesta promesa ha desaparegut. El referèndum no és només una votació, és un debat profund sobre avantatges i inconvenients. I això s’ha esvaït.