Psicòleg i educador social
Juan Francisco Navas Pérez: “Els videojocs amb caixes de botí s’haurien de prohibir perquè poden ser addictius”
El psicòleg i educador social.
Juan Francisco Navas Pérez és doctor en Psicologia per la Universitat de Granada amb una tesi sobre l’addicció als jocs d’atzar i professor del departament de Personalitat, Evaluació i Psicologia clínica de la Facultat de Psicologia de la Universitat Complutense de Madrid. El dijous 20 de novembre a les set de la tarda oferirà una xerrada sobre comportaments addictius al Centre de Congressos en el marc de la 4a edició del Cicle de Prevenció de les Addiccions, organitzada per Projecte Vida i el comú d’Andorra la Vella.
Quins temes preveu tractar en la xerrada?
El títol de la conferència és Quan jugar no és divertit. Prevenció de les conductes addictives vinculades al joc. Hi proposaré una reflexió sobre els jocs d’atzar, el potencial addictiu d’alguns videojocs i els riscos que podem identificar en el món de les inversions i les criptomonedes.
Vostè diferencia molt clarament entre els jocs d’atzar, inherentment addictius, i els videojocs, que en alguns casos poden tenir potencial addictiu.
Tots els jocs d’atzar, és a dir, els que presenten una incertesa sobre un resultat aleatori, són addictius per naturalesa. Com la cocaïna, per exemple, estan dissenyats d’una manera que fàcilment pot enganxar-nos. Això no vol dir que tothom qui hi jugui tindrà necessàriament un problema en el futur, però sí que podem predir que un percentatge de jugadors s’hi tornarà addicte. Els videojocs, en canvi, no es poden posar tots al mateix sac. Per exemple, un joc d’acció amb un recorregut clar, amb un principi i un final, probablement tindrà un potencial addictiu baix. En canvi, un joc infinit, en línia, i amb elements emergents, és a dir, amb caixes de botí o de recompenses, sí que té les característiques perquè pugui provocar una addicció.
Què són les caixes de botí?
Són elements introduïts en alguns videojocs, sobretot en jocs massius online de rol, que funcionen com una màquina escurabutxaques. A canvi de pagar una quantitat determinada o d’acumular moltes hores de joc, la caixa de botí treu un objecte a l’atzar necessari per avançar en l’aventura, tot i que sovint no és el que volia el jugador. Quan introdueixes elements propis dels jocs d’atzar als videojocs generes un potencial molt perillós. Els videojocs amb caixes de botí s’haurien de prohibir perquè poden ser addictius. A tots els pares i mares i usuaris sempre els dic el mateix: si un joc té caixes de botí, no hi juguis.
Aquesta introducció de la lògica dels jocs d’atzar als videojocs és preocupant.
Sí. S’ha observat un efecte passarel·la entre alguns videojocs i els jocs d’atzar. I el problema d’aquesta hibridació és que en alguns casos cada vegada es fa més difícil delimitar la frontera entre les dues coses.
En aquesta entrevista s’ha repetit moltes vegades el mot addicció. Perquè no hi hagi malentesos, què és exactament l’addicció?
Parlem d’addicció quan hi ha una pèrdua total de control sobre una activitat. El joc d’atzar, en aquest cas, passa a ocupar un lloc central en la teva vida, fins al punt que la feina i les relacions personals passen a un segon pla i pràcticament desapareixen. L’addicte viu per jugar i tota la resta d’esferes vitals se’n ressenten. El problema, per tant, té conseqüències que van molt més enllà de la ruïna econòmica.
Tornem a les caixes de botí. Són un fenomen omnipresent en els videojocs d’avui?
En podem trobar en jocs molt populars i sense restriccions d’edat, com el FIFA. Per això recomano als pares que supervisin els fills quan juguen, que s’informin de tots els riscos potencials del videojoc i, sobretot, que no hi hagi cap targeta de crèdit vinculada.
Els joves són més vulnerables als problemes d’addicció?
Els adults també poden desenvolupar conductes addictives amb els jocs d’atzar i els videojocs. Però és cert que els joves, per la necessitat que tenen de buscar i viure noves experiències i per una certa incapacitat de calibrar totes les conseqüències dels seus actes, poden ser més proclius a tenir comportaments addictius. En alguns casos de nois i noies amb problemes de relacions socials, aquests comportaments poden ser una manera de gestionar l’estrès.