Historiadora i voluntària
Carla Riestra: “En cooperació i voluntariat, no salvaràs ningú”
Ètic, formació i compromís per col·laborar amb els comunitat són la base d'una ajuda que no busca el protagonisme, sinó un impacte real
Carla Riestra amb els infants que ajuda com a voluntària.
Historiadora i funcionària en excedència, Carla Riestra (51) porta un quart de segle a les aules i al capdavant de Cooperand amb Llatinoamèrica, ONG andorrana que treballa amb infància i dones en risc. Formadora en cooperació internacional i voluntariat a la Universitat d’Andorra i a la Universitat de Cadis. Defensa una cooperació “poc fotogènica” però eficaç: ètica, preparació rigorosa i treball amb contraparts locals.
On comença la seva relació amb la cooperació?
A l’aula. Em va donar eines; el terreny, els “perquès” i “per a quès”. Vaig aprendre que acompanyar requereix paciència i una escolta real. Amb el temps, aquesta mirada es va ampliar a altres contextos.
Què li va canviar el primer viatge a Bolívia?
Veure la complexitat de prop: infància al carrer, dones sostenint famílies en soledat, comunitats amb una força enorme. Vaig entendre que amb la bona intenció no n’hi ha prou.
Com es tradueix aquesta experiència a Cooperand amb Llatinoamèrica?
En un model clar: treballar amb contraparts locals, posar la protecció de la infància al centre i mesurar l’impacte amb honestedat. Educació, salut, prevenció de la violència i sempre amb l’enfocament de no fer mal.
“L’objectiu és formar part d'un procés que pertany a la comunitat”
Com defineix Cooperand?
Com gestionar una empresa, però sense ànim de lucre. Treballem amb orfenats, infants amb capacitats especials en situació d’abandonament, barris marginals i unitats educatives. Treballem molt la prevenció i ataquem les problemàtiques amb un equip de 30 especialistes locals. No donem l’abast, la nostra població és immensa i els beneficiaris, milers d’infants que viuen en situacions desoladores.
A les xarxes, mostreu sobretot la part positiva. Per què?
Volem motivar i sumar: compartir solucions, avenços i resultats. La frustració i el dolor els gestionem nosaltres; als benefactors els devem esperança i transparència. Hem de transmetre’ls que el seu esforç contribueix i crea resultats que no sempre es poden mesurar. Si no pots mesurar l’abstracte, l’impacte que pots crear en una persona que ho ha perdut tot i que, gràcies al teu suport, ha aconseguit sortir de la misèria i crear-se un futur… menys encara! És molt difícil quantificar el que fas per algú, ja que es tracta de persones i no d’actius d’una empresa o un banc.
“La major part de la feina és invisible, no anem a salvar sinó a col·laborar”
Quin paper té el voluntariat?
És un plus incalculable. Fa vint anys que formem voluntariat a Andorra i Espanya. Prop de 500 voluntaris han viatjat per acompanyar menors d’orfenats i famílies sense recursos durant més de 20 anys. Una tasca que té un impacte sorprenent entre la nostra població. Una població fràgil i vulnerable que necessita atenció i suport en el seu creixement per poder caminar sola. Una gran part ja ho fa.
Porta aquest enfocament a la universitat. Què proposa als seus cursos?
Ètica operativa, interculturalitat aplicada, salut i seguretat, autocura emocional i eines d’integració. I una idea clau: potser ajudar no vol dir viatjar ara mateix. Un voluntariat responsable comença abans de fer la maleta.
Insisteix que la cooperació real no és fotogènica.
Quan algú va amb la mentalitat “els vaig a salvar”, el focus se centra en la mateixa persona voluntària: les seves emocions, la satisfacció personal, la història per explicar en tornar. Això deixa en segon pla la comunitat, que és la veritable protagonista dels processos de canvi. La major part de la feina és invisible: diagnòstics, seguiment, coordinació. No anem a salvar, anem a col·laborar.
L’anterior premissa trenca la lògica de col·laboració i respecte?
La cooperació efectiva parteix d’escoltar, aprendre i treballar al costat de les persones que ja estan actuant en el seu context. El “complex de salvador” implica imposar solucions externes sense comprendre la realitat local, cosa que pot resultar paternalista i irrespectuosa.
Existeix, doncs, el risc de generar dependència, oi?
Exacte! Un voluntari amb mentalitat de salvador sol voler resoldre-ho tot de manera directa, ràpida i visible. Això pot bloquejar la construcció de capacitats locals i, en el pitjor dels casos, generar dependència envers l’ajuda externa en lloc de reforçar l’autonomia de la comunitat. En cooperació, l’impacte positiu es mesura en canvis duradors, no en gestos puntuals. El complex de salvador busca solucions immediates i cridaneres, que poques vegades es mantenen en el temps perquè no estan integrades en processos locals.
Què vol que s’endugui un voluntari en acabar la formació?
Que ajudar bé implica aprendre, respectar i assumir límits. Que a vegades el més útil és donar suport a distància o no interferir. L’ètica i la preparació no són opcionals. En cooperació i voluntariat, no salvaràs ningú. Col·laboraràs, aprendràs i aportaràs allò que se t’ha demanat i en coordinació amb qui ja està treballant. L’objectiu no és ser protagonista, sinó formar part d’un procés que pertany a la comunitat.
Què la continua motivant després de tants anys?
Els petits grans èxits: un infant que torna a l’escola, una dona que recupera la seva autonomia, una família que s’uneix enfront de l’adversitat, uns pares que canvien la violència per l’educació amb amor. Això sosté la feina diària.