Nacho Llovet: “Sempre havia imaginat tenir un final molt diferent”

El fins ara capità del MoraBanc Andorra, Nacho Llovet, ha paït definitivament i ha tancat una etapa de sis temporades al club amb un comiat inesperat en el seu moment, però ja oficialitzat per l’entitat tricolor. Enllestint la recta final de la seva lesió al genoll, Llovet s’ha sincerat al Diari i ha parlat amb serenitat i reconeixement del que ha viscut al país, de l’afecte rebut i d’un futur encara incert. Tot i la decepció per no haver pogut acomiadar-se a la pista, es mostra conciliador i assegura no tenir espai per al rancor.

Primer de tot, li he de demanar per la lesió.

Soc a la fase final de la recuperació. Puc fer moltes coses, pràcticament de tot, però encara estic adaptant el cos a l’esforç màxim que requereix l’esport i, sobretot, a fer-ho cada dia amb la intensitat que això comporta. L’operació ha anat bé i puc dir que estic molt millor.

Com ha viscut l’oficialització de la seva no continuïtat?

Ho sabia des de feia mesos, simplement no es podia fer oficial fins al moment de l’alta mèdica per qüestions legals. Però la setmana passada, un cop es va anunciar, em vaig sentir aclaparat per la quantitat de missatges i mostres d’afecte que vaig rebre. Va ser molt emocionant i m’ho emporto com un regal després de tots aquests anys.

“Més que dolgut, vaig quedar decebut perquè somiava amb una altra sortida”

No poder acomiadar-se de l’afició a la pista li ha fet mal.

Sí, perquè m’ho havia imaginat d’una altra manera i molt diferent. Són sis anys, moltes emocions, molts moments compartits, i una relació molt propera amb la gent del club i amb l’afició. M’hauria agradat poder sortir a la pista encara que fos a l’últim partit, acomiadar-me com toca, mirar-los als ulls i agrair-los el suport. Però les circumstàncies no ho han permès i cal acceptar-ho.

Com va rebre la notícia que no comptaven amb vostè?

Quan em van comunicar la decisió, ho vaig acceptar amb naturalitat. Al final, això és l’esport professional, el club pren decisions i a tu no et queda més remei que respectar-les. Evidentment, a ningú li agrada sentir que no comptes, però vaig entendre que havia de mirar endavant i centrar-me en el futur.

Però es va sentir dolgut amb les formes.

Més que dolgut, diria que decebut, perquè, ja l’hi dic, jo m’havia imaginat la sortida d’una altra manera. Però això no vol dir rancúnia, tot el contrari. Estic agraït pel que he viscut aquí, pel país, per l’oportunitat que el MoraBanc em va donar fa sis anys i per com m’he sentit cuidat i valorat. M’enduc una experiència preciosa i uns records que m’acompanyaran sempre.

Quins són els records més especials que s’emporta?

Sens dubte, la gent. Els moments bons són fàcils de celebrar, com l’ascens, els partits d’Eurocup o la Copa del Rei. Però el que més em va impactar va ser el dia del descens. En lloc de xiular-nos o retreure res, l’afició va baixar a la pista per plorar amb nosaltres i compartir aquell moment tan dur.

Això crea uns vincles únics que van més enllà de l’esport.

Evidentment, també recordo grans victòries, partits contra equips de primer nivell i moltes nits màgiques, però el suport de la gent en els moments difícils és el que més m’ha marcat.

S’imagina jugar a Andorra com a rival?

Seria estrany, ho reconec, perquè aquest pavelló ha estat casa meva durant molts anys. Però també seria molt bonic.

I ara?

Encara no tinc res decidit i m’estic plantejant moltes coses. Veure quines oportunitats esportives apareixen, però també pensar en la meva situació personal i familiar. Vull triar el millor camí.