Marta Alberch: “Els preus dels pisos de lloguer assequible són raonables”

L’Institut de l’Habitatge està immers des de fa uns mesos en les primeres adjudicacions de pisos del parc públic i en la gestió dels immobles. La directora de l’ens repassa les qüestions més rellevants d’aquest procés, que creixerà notablement a partir de l’any que ve.

L’altre dia va comparèixer en roda de premsa i va donar dades del perfil dels adjudicataris. Són una cinquantena encara, però apunten a famílies monoparentals i joves.

Aquest [el de famílies monoparentals] és un dels cinc col·lectius prioritaris establerts i les dades ens demostren que ha estat un dels col·lectius que més està reallotjat en el parc públic. Després també tenim el col·lectiu de joves: al voltant d’una de cada quatre adjudicacions són emancipacions. I una dada molt important també és que el 50% d’adjudicataris o vivien en allotjaments turístics o compartien pis i llogaven habitació. Per tant, el seu benestar residencial ha millorat molt. Després, un de cada quatre vivia al seu pis i ha passat al parc públic, per tant, són pisos que tornen al mercat.

La ministra va fer unes declaracions indicant que els requisits per poder accedir-hi són vius i aniran canviant, però no encara. Cap on hauria d’anar el proper canvi?

Volem deixar un petit recorregut a aquest reglament abans de fer propostes. Penso que s’han de revisar requisits i també el procediment més tècnic. De propostes n’hi haurà, però hem de deixar una mica de recorregut encara al reglament. El que farem és, sobretot, analitzar les sol·licituds desfavorables, que són les que ens ajuden a prendre decisions a l’hora de proposar nous requisits.

Un terç dels sol·licitants no entra al registre perquè els ingressos no arriben al mínim i hi ha 40 persones que estan a l’espera d’un pis que s’adeqüi a la seva situació econòmica, que ara són els de l’edifici Armor. El conveni anunciat per la ministra Marsol amb Afers Socials pot ser una sortida?

No estic al corrent del que han parlat entre Afers Socials i Habitatge. Crec que la ministra va parlar de situacions d’emergència, casos de desnonaments. Penso que és una mica el model que tenim a Armor; hi ha 22 pisos i dos ja són per a emergències que té Afers Socials. Hi ha persones que s’hi estan un mes, tres o més. Probablement és una rèplica, dins del parc públic, una quantitat serà per a casos d’emergència que són situacions temporals.

Sobre aquest col·lectiu que té ingressos baixos i que no té possibilitat d’entrar al parc de lloguer assequible, aprofundiu en la seva situació?

Tots viuen en algun habitatge, sigui un pis o una pensió, o comparteixen pis. Tenen sostre. El que no puc dir ara és el perfil d’aquestes 40 persones. En principi, n’hi havia algunes que eren jubilades a les quals s’està reconduint cap a preu assequible. Al final, la solució seria disposar d’altres programes de protecció pública. És un tema que s’haurà d’anar tractant. El parc públic és molt nou i s’aniran veient altres situacions que es poden donar a través de l’anàlisi que fem.

Una cosa que genera debat són les renúncies. Vostè va defensar que és una casuística d’altres programes d’habitatge públic, però sobta que amb la crisi actual es rebutgin pisos.

Acceptar una adjudicació d’un pis a preu assequible és una decisió voluntària. I les persones o les famílies han de fer la seva reflexió. Penso que és precipitat centrar-nos a dir que els edificis que estan fora del nucli central són els que més renúncies tenen. Només hem tingut tres ofertes públiques, una a Sant Julià, amb un perfil molt definit de famílies amb dos o més fills; a Tobira, que també va tenir renúncies, i després Canillo, una parròquia alta que està molt ben connectada i té molts serveis. Quan tinguem altres edificis fora del nucli central o amb característiques diferents, ja podrem extreure conclusions.

Li reprodueixo comentaris que se senten: que els preus no són tan econòmics, que no són pisos que valguin el que es demana. Què hi diu?

Les famílies paguen el 30% dels ingressos, independentment del preu públic, que no deixa de ser un valor econòmic o financer per saber quin és el preu que hauries de pagar per metre quadrat o per pis per recuperar la inversió. En el cas que no arribin al preu públic, es complementa des d’Afers Socials, i en el cas que ho superin, hi ha un màxim que són 12,45 euros per metre quadrat. Penso que són preus raonables, i si el pis al preu públic són 800, perquè és un pis de 3 habitacions, però els ingressos d’aquella família, el seu 30%, són 600, en pagaran 600. Sí que potser algú veu un pis de 3 habitacions a 900 euros i pensa que és gairebé el mateix que val al mercat. Que no és així, però pot sobtar un preu assequible a 900. Tanmateix, les famílies acaben pagant el 30%.

Encara hi ha desconeixement de com funciona?

Sí, seguríssim, és molt nou. I en relació amb la qualitat dels edificis, no són de nova construcció en aquest cas, però estan completament reformats. Cada pis té les seves característiques, alguns tenen armaris, altres no. A l’edifici de Canillo es va publicar moltes vegades la foto de la cuina de l’únic pis adaptat. La gent comentava que no hi havia mobles, i no, és que per a les persones en cadira de rodes no n’hi ha a sota de l’aigüera.

Hi ha coincidència en el fet que l’estabilitat que han donat les pròrrogues està marcant també la demanda de pisos del parc públic. Tenen propostes fermes sobre com afrontar la descongelació el 2027?

Encara no, perquè ho estem treballant amb la comissió [nacional de l’habitatge]. Al setembre es faran els grups de treball i un dels temes serà propostes de cara a l’horitzó 2027 i es compartiran amb el Govern. Hi ha diversos models, i un que ja es va parlar a la comissió és el suís. És a dir, que quan hi hagi un canvi de contracte, es puguin fer increments sempre raonables i justificats. Si no s’ha fet cap millora al pis, només es pot apujar l’IPC. Però si –m’ho invento– has posat ascensor a la finca, potser pots apujar una mica més, sempre que estigui justificat i que l’increment sigui raonable. Aquesta pot ser una de les opcions, que dona seguretat jurídica a tothom perquè saps quines són les regles del joc.

Hi ha consens sobre el fet que no pot ser una liberalització total?

Penso que totes les parts estan d’acord que s’ha de trobar una solució i que són conscients que no serà una liberalització al 100%. No és que ningú hagi d’abusar-ne, perquè no crec que sigui el cas, almenys quan parles amb els propietaris és el que et diuen. Però per si algú ho volgués fer, que les regles del joc estiguessin molt ben establertes. El que cal és establir-les, amb una bona base, i que tothom se senti protegit dins del seu espai.