Mònica Doria: “Sempre es vol guanyar, però tenir un or són paraules majors”

Fa pocs dies que ha tornat a casa amb la medalla d’or al coll, però Mònica Doria encara camina lleugera, com si no volgués fer gaire soroll. Els èxits, per a ella, són part del camí, no pas un punt final. Campiona d’Europa de canoa a París, sí, però també competidora incansable, esportista de fons, ment freda i esperit indomable. Amb la serenor que la caracteritza, Doria reflexiona sobre aquest moment dolç, el valor de l’or europeu, els reptes immediats i l’equilibri mental necessari per continuar rendint al màxim nivell.

Encara fa pocs dies d’aquesta medalla d’or. Com ho està vivint?

La veritat és que estic molt contenta. Quan vaig tornar a casa i vaig veure tota la gent que m’havia seguit i m’estava felicitant, tot va començar a agafar una mica més de realitat. La medalla és a casa, no la miro cada dia, però sí que és una satisfacció molt gran.

“No miro la medalla cada dia, però és clar que és una satisfacció molt gran”

Va dir que anava a París amb ambició, però potser sense verbalitzar del tot l’or...

Sí, jo vaig a cada competició a lluitar per guanyar. No sempre és possible, però aquest cop vaig anar-hi buscant una medalla i he superat les expectatives. Penjar-me l’or són paraules majors.

I ho va aconseguir amb una baixada espectacular.

Va ser molt bona, tot i que no perfecta. Vaig cometre alguns errors, però el circuit era complicat i amb el que vaig fer, aquell dia va ser suficient per guanyar. Amb el meu entrenador, el Cristian [Tobio], vam coincidir que va ser una bona estratègia i execució.

“Ara em centro en les pròximes copes del món, però no renuncio a res al mundial”

La primera medalla d’or en un Europeu sènior.

Sí, i la segona en un Campionat d’Europa després de la de Hohenlimburg el 2017, sent júnior. Recordo ara els Jocs Europeus de Cracòvia, fa dos anys, el 2023, que havia guanyat la mànega i pensava que havia guanyat el títol, però una penalització em va fer baixar fins a la 10a posició.

I també es treu una espineta després dels Jocs Olímpics de París.

Als Jocs, personalment, no vaig fer la baixada que m’hauria agradat, però vaig aconseguir un diploma olímpic, que val molt. No em quedava una espina clavada, però sí ganes de seguir millorant.

L’Europeu es va tancar amb el caiac cros. No va anar tan bé.

No et negaré que vaig acabar frustrada. Vaig tenir un error a la contrarellotge i vaig quedar a fora. Em va saber greu, vaig plorar una estona, perquè som competidors i sempre en volem més. Però venia d’una medalla d’or el dia abans i això ajuda a relativitzar.

Tanca aquest primer bloc de la temporada amb èxit, i ja té el segon a tocar. Quin balanç en fa?

És només el començament. Ara venen tres copes del món potents: la Seu, que és casa; després Pau i Praga, una altra competició important. El balanç és molt positiu, però no ens quedem aquí.

El Mundial de l’octubre, a Austràlia, ja li ronda pel cap?

De moment, no. Ens centrem en les proves de Cop del Món que tenim pròximes. Quan les acabem, ja fixarem més la mirada en el Mundial.

Després d’un èxit com aquest, què fa per tornar a connectar amb la feina diària?

Treball mental. És un aspecte fonamental, especialment al nostre nivell. Ara encara estic aterrant una mica, però sí, treballaré amb la meva psicòloga per tornar a posar el focus en els pròxims objectius. És un procés que es va millorant amb l’experiència i ara, lògicament, ho porto molt millor que quan tenia 17 anys.

I suposo que el seu sostre se’l posa vostè mateixa...

Exacte. No et diré que no puc aconseguir l’or en el Mundial de Penrith. El vull, com el volem tots els que som allà. Seguirem treballant per ser al Top i tant de bo pugui lluitar per una altra medalla d’or, sens dubte.