Angelina Mas: “Els joves no tenen projecte polític, és el poder pel poder”

Angelina Mas és l’únic eix viu del sufragisme femení del país. La seva trajectòria política s’inicia amb el Grup de Dones. Més tard, va militar al Partit Demòcrata d’Andorra (PDA) i a l’Agrupament Nacional Democràtic. Després es va afiliar al Partit Liberal d’Andorra. El seu activisme polític va aconseguir que l’any 1971 les dones assolissin el dret a vot. Donar a conèixer la història de les deu sufragistes és l’objectiu del projecte cultural Dones clau per a la història d’Andorra: les sufragistes andorranes, una exposició i llibre que pretenen fer un retorn al seu llegat.

Li ha portat records?

I tant. Molts. A mi em va trucar la Quima. Vam començar a reunir-nos al seu restaurant. I al principi, el que fèiem era posar sobre la taula la problemàtica que podien tenir les dones al país. Nosaltres, amb el tema del vot, a la primera fase no en vam parlar mai. Parlàvem de la problemàtica que hi havia, coses com haver de demanar permís al marit per fer un tràmit. El que volíem era fer una demanda d’igualtat, no pas amb temes de vot de les dones. Després, el Marc Forné ens va contactar i ens va dir: “Les dones han perdut drets, perquè quan votaven només els caps de casa, si no hi havia home votava la dona, la cap de casa. I, en canvi, quan van habilitar el sufragi universal, es van oblidar de les dones”. Si volíem pressionar, necessitàvem pes polític. I vam dir: “Demanem el dret de vot”. Vam començar el 1957 i ho vam aconseguir el 1971. Estava embarassada del meu primer fill i el 1971 ja tenia el segon i tot!

“Quan s’apropen al poder, primer el respecten. Però en acabat, ja se’l fan seu”

Per això vau rebre l’Orde de Carlemany.

Sí, però algunes de les que van sortir a rebre l’Orde de Carlemany no hi eren, en aquell grup inicial. La Quima va ser-hi des del principi fins al final. I ja els ho vaig dir [al Govern]: “Abans de fer una cosa així, informeu-vos”. No em sap greu que qui ho va rebre no fos a les reunions. Però que qui sí que hi era no ho rebés, això sí que em sap greu. S’ha de reconèixer la feina de totes. A la tarda, ens tancàvem allà, amb la por sempre per la clandestinitat. Eres jove, el món era teu. I ara, ja tot queda enrere.

Ara el món ja no és seu?

No, ara ja no. Quan passes d’una certa edat, et tornes una mica invisible. Jo vaig deixar d’anar a reunions polítiques quan vaig veure que feies un suggeriment i els joves es miraven entre ells de costat. Vaig pensar: “Volen manar ells”. Doncs que manin. I que s’equivoquin, també, perquè ningú és perfecte. Hi ha jovent que no valora el bagatge. No valoren l’experiència. I clar, tampoc tens ganes d’enfrontar-te a gent jove que té iniciatives. Que ho facin. Si s’equivoquen, guanyaran l’experiència. Però que no se sentin obligats a escoltar-nos només perquè som més grans. Hi ha vegades que veus que les coses pinten malament. Però també penses: “Jo ja no ho veuré”. Ja no és el meu problema. Però també em sap greu, quin món els deixem, amb aquesta carallada...

“Si volíem pressionar, necessitàvem pes polític. I vam dir: ‘Demanem el vot”

Què han de fer els joves?

Tenen el món a les seves mans, però molts encara el veuen com a poder pel poder, o pel salari. No tenen projecte. Tiren endavant sense haver-se fet una idea clara de cap a on volen anar. Només per ocupar un lloc d’honor. I això potser per a ells té una finalitat, però en l’àmbit de país, i per avançar, no en té gaire. El mandat el nostre cap de Govern, Xavier Espot, va començar bé. Però al segon ja s’ha enllosat. Això també li va passar al Marc Forné, que va fer un primer mandat genial, i després al segon semblava que fos l’amo del país. I suposo que això els passa a molts polítics. Quan s’apropen al poder, al principi el respecten. Però en acabat, ja se’l fan seu. I no hauria de ser així. El segon mandat hauria de ser millor i més respectuós.

S’ha plantejat mai entrar en política?

En un moment donat, sí. Tenia un projecte i m’hauria fet molta il·lusió ser ministra d’Educació. Vaig ser presidenta molts anys de l’Associació de Pares del Liceu. Vam fundar la Federació d’Associacions. Jo tenia contactes amb Montpeller i volia fer a Andorra una formació professional basada en el sistema alemany: escola i empresa alhora. A França també hi tenien interès. Em van dir: “Nosaltres us ajudarem amb tot el que faci falta. Per a vosaltres és un país petit, ideal per experimentar, i a nosaltres ens serviria per aprendre”. Ho vaig provar des de la Federació. Però les dues secretàries d’estat del departament devien pensar que era molta feina i ho van sabotejar tant com van poder.

Com veu el moviment d’igualtat que vau impulsar?

No s’ha assolit del tot. L’únic que miren és la diferència de salari. La igualtat no és només diners. És moltes altres coses. I tampoc és que el marit et passi l’aspiradora per casa.

La despenalització de l’avortament?

La llei de l’avortament em fa pujar la mosca al nas. Com a dona i com a mare. El meu ginecòleg a França em deia: “Si tens una dona que ja té fills, que té problemes i no en vol més, tu me l’envies i jo no li cobraré. Però no m’enviïs nenes joves, això no és un anticonceptiu”. Nosaltres sempre vam ser favorables a despenalitzar-lo, però amb condicions. S’hauria de contemplar en tres casos: quan hi ha risc per a la vida de la mare, quan és fruit d’una violació o quan es veu que el nadó naixerà amb greus malformacions. Va haver-hi un cas d’una dona que estava embarassada, li va començar una hemorràgia i la van enviar a Barcelona. Es podia haver quedat pel camí! El cor de la criatura encara bategava i no la podien atendre. Això és una salvatjada. S’ha de fer millor. Tot, ho hem de fer millor.