Joan Ganyet: “Andorra ha de resoldre la crisi de l’habitatge dins del seu territori”

Ganyet, històric exalcalde socialista de la Seu d’Urgell, va ser nomenat el novembre passat director del Comissionat per a les Relacions Interpirinenques, un òrgan adscrit al departament de la Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya. Abordem amb ell els vincles que haurien d’establir els territoris de la serralada.

Cal reforçar la relació entre els territoris fronterers del Pirineu?

Sí. Si els pirinencs actuem en formació dispersa, no comptem, som marginals. Marginals respecte a Barcelona i marginals respecte a Tolosa. No cal dir respecte a Madrid i a París. Som molt pocs habitants, per tant, hem de fer un pas endavant. Ens hem de coordinar. La unió fa la força.

Proposa crear un gran espai transfronterer que inclogui l’Alt Pirineu i Aran, Andorra i l’Arieja. Com es coordinaria aquesta agrupació?

Sí, crec que cal crear un àmbit funcional Andorra-Pirineus. Una eina de coordinació que s’hauria de dotar de personalitat jurídica. La Comissió Europea ja ens ofereix la possibilitat de crear aquest instrument a través de l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial, un paraigua que facilita els contactes transfronterers. Per tant, no estem parlant d’un instrument nou. Ja coneixem, per exemple, la coordinació entre Espanya, França i Portugal en molts àmbits. Com deia, si cadascú va per la seva banda, som poca cosa. Amb una coordinació reforçada, tindríem una via oberta amb la Comissió Europea i, alhora, podríem debatre entre nosaltres els projectes que afecten tota l’àrea. És lògic que cadascú resolgui els seus problemes particulars, els que afecten la seva vall, però hem de mirar cap a les valls veïnes també.

Si els pirinencs actuem en formació dispersa, som marginals”

Quants habitants i quina superfície implicaria aquesta àrea de coordinació?

Vist sobre el mapa d’Europa, parlem d’un territori de 250.000 habitants i una superfície de 10.000 quilòmetres quadrats. En aquest sentit, queda clar que la creació de l’agrupació no tindria sentit sense un factor determinant: la presència d’Andorra, un estat amb gairebé 90.000 habitants, 3.000 milions de PIB i nou milions de visitants anuals. Un altre factor que cal tenir molt en compte és l’extensió del territori andorrà: únicament 468 quilòmetres quadrats. Això implica dificultats per a un desenvolupament harmònic del país a llarg termini. Aquest desenvolupament harmònic, per tant, s’ha de fer en concurrència amb els països veïns, que són, alhora, territoris de la Unió Europea.

Aquest organisme d’influència, negociador, seria només de caràcter institucional o tindria capacitat econòmica?

La idea inicial és que els membres els aportin les institucions: comuns, ajuntaments, consells comarcals, consells departamentals, etc. També, és clar, hi podrien participar els estats –Andorra, Espanya i França– i les regions implicades, en aquest cas Catalunya, que està molt a favor del projecte, i Occitània. L’estructura de l’organisme hauria de ser molt lleugera per no incrementar el nombre d’institucions pesants del territori. Durant l’arrencada, estaria format solament per una assemblea i una direcció.

Un dels projectes que impulsa vostè mateix és el d’un tren que connecti Andorra amb l’Alt Urgell. Quins beneficis tindria?

En soc partidari perquè tot el que sigui facilitar el transport públic i la descarbonització va en la bona direcció. Cal tenir en compte que cada dia, a banda dels turistes, entren a Andorra al voltant de 1.800 treballadors transfronterers. És necessari, per tant, prescindir d’una part important d’autobusos i vehicles privats. Ja s’ha fet un pas molt important, que és presentar el projecte de tren entre Sant Julià i la Seu dins del programa POCTEFA de la Unió Europea i la Comunitat de Treball dels Pirineus. La connexió, a més, té tot el sentit perquè seria la continuació cap al sud del tramvia que es planteja entre Sant Julià i Escaldes.

El projecte també inclouria la connexió amb Puigcerdà?

Això queda per a més endavant. La meva opinió és que aquesta connexió s’ha de construir. I caldrà comptar amb la participació dels governs de Catalunya i Andorra i la Unió Europea. Sense la contribució econòmica europea, no es podrà fer. La connexió entre la Seu i la Cerdanya, a més, ha d’anar molt lligada a la millora de l’actual connexió entre Barcelona i Puigcerdà.

Disposar d’una agrupació territorial sumaria força negociadora.

Exacte. Més força per tirar endavant aquest projecte de tren i per avançar-ne qualsevol altre. Seria una presentació conjunta davant de la Comissió Europea, els estats i les regions. Una bona targeta, un missatge: els pirinencs es posen d’acord en les qüestions fonamentals.

Creu que una hipotètica implantació de l’acord d’associació encara oferiria més facilitats?

Sens dubte. Les relacions entre Andorra i la Unió serien molt més estretes. Aquest projecte transfronterer quedaria molt més reforçat.

Una qüestió que pot tensionar les relacions entre Andorra i el Pirineu és l’habitatge. Hi ha qui considera que el Principat ha traslladat el problema fora de les seves fronteres i ara l’Alt Urgell l’ha de gestionar sense tenir-hi responsabilitat.

Seré molt franc. La Seu –que és una ciutat històrica, mil·lenària– no té cap intenció de ser ciutat dormitori d’Andorra. Els països han de resoldre els seus problemes, els que afecten els seus ciutadans, internament. Ara bé, la Seu i Andorra també han de cooperar intensament en tots els projectes que els vinculin. De fet, Andorra i la Seu haurien de coliderar aquest àmbit funcional que comentàvem. Repeteixo, però: la Seu no té vocació de convertir-se en ciutat dormitori. És una ciutat cridada a altres destins.

Des d’alguns sectors també es proposa suport econòmic des d’Andorra –construir habitatge social o pagar, parcialment, determinats serveis públics– si l’èxode fos molt significatiu.

Construir fora seria una solució equivocada. Tant per part del govern d’Andorra com per part d’empresaris privats andorrans. Cada part, cada estat, ha de resoldre la crisi de l’habitatge dins del seu territori, a partir de les seves competències. Lògicament, però, cal tenir la vista posada en el treball conjunt quan parlem de projectes estratègics: el tren, la cooperació sanitària, l’àmbit industrial... Justament, es parla de crear una zona franca, un dipòsit fronterer. L’entesa és una qüestió clau. Un altre punt de col·laboració que cal estrènyer és el del desenclavament, un problema important en les àrees de muntanya. L’acció conjunta ens donaria molta més força per aconseguir inversions en millora de carreteres o connexions de mobilitat.