“Tinc la sensació d'arribar al final d'un viatge, arribar a Ítaca”

La vinculació amb les arts escèniques neix a l’escola amb la interpretació de final de curs d’obres de Molière. Va formar-se per fer carrera artística, però s’ha acabat dedicant més a la direcció que a la interpretació. Després de més de 20 anys intentant-ho, dirigeix l’obra Andorra de Max Frisch, que es pot veure fins al dia 28 al TNC, a Barcelona.

Per què ha volgut dirigir l’obra Andorra de Max Frisch?

Crec que el tema de la identitat no ha passat de moda i sempre ha sigut d’actualitat.

Fa molts anys que volia dirigir-la, per què no ha pogut fins ara?

Perquè és una obra amb un repartiment molt ampli, s’ha de fer amb molts actors i actrius. Nosaltres hem adaptat l’obra amb nou, però hi ha alguns actors que doblen paper per una raó dramatúrgica. Nou actors és molta gent en un escenari, i a més l’espai escènic que demana l’obra és molt gran, complex i costós i hem trigat temps a trobar les col·laboracions econòmiques per poder-ho dur a terme.

Ara que ha acabat dirigint Andorra, com se sent?

Feliç, sobretot feliç, perquè ho he pogut dur a terme i tinc la sensació d’arribar al final d’un viatge, arribar a Ítaca. He estat comptant amb col·laboradors que m’han donat suport, presentant dossiers, i finalment estant en aquest muntatge. I saber que tens una família teatral des de fa tant temps i tan fidel i ferma és de les coses més gratificants que et poden passar en una professió. Sempre he cregut que era un projecte molt interessant i estic contenta de no haver-me equivocat.

Com ha estat dirigir l’obra d’un dels dramaturgs més notables de la literatura en llengua alemanya?

Molt interessant, perquè, quan t’endinses en obres de dramaturgs tan potents, el que veus clarament és que quan la llegeixes una vegada en tens una primera impressió, però quan comences a treballar-la, darrere de cada rèplica hi amaga molts matisos. Muntant-la encara he descobert coses i segur que encara me’n queden per trobar. De fet, quan miro la funció m’adono de nous aspectes, aquest tipus d’autors tan rics et fan aprendre coses constantment.

Quin és el tema principal de l’obra?

Max Frisch se centra en la identitat i com no correspon a un codi genètic, sinó a la mirada de l’altre. En l’obra es representa com la societat està més pendent de l’exterior i del que diran que no pas de l’essència de les persones. Trien un cap de turc al qual han posat l’etiqueta de jueu i no dubten a entregar-lo quan l’enemic entra a buscar-lo. En aquesta societat, per mantenir l’aparença es mantenen aferrats en una mentida, ja que el nen no era jueu.

Quin és el missatge que vol fer arribar als espectadors?

Que el més important de les persones és la seva essència, mirar-nos a la cara, escoltar-nos i donar-nos valor pel que som.

Què pensa del fet que encara existeixin comunitats tan tancades?

Max Frisch denuncia la persecució del jueu i que en aquests moments Israel faci el que fa a Palestina és cruel i pervers. És molt incòmode que hi hagi persones que hagin de viure amb prejudicis diàriament.

Si una mentida la repeteixes moltes vegades, s’acaba fent realitat?

Sí, només has de mirar les xarxes socials. És un mal molt greu, la gent es creu qualsevol cosa. No ens podem quedar a la superfície de les coses, hem d’anar a llegir més, buscar informació i no creure’ns el que superficialment ens arriba; la documentació és vital per arribar als fets objectius dels esdeveniments.