“El cinema alternatiu paga millor i no és tan frenètic”

El setembre comença el rodatge final del curt Dama Blanca, dirigit per David Haro i i Gerard Navalón, i produït per Contraban Produccions. El curtmetratge s’inspira en la llegenda de la dama blanca d’Auvinyà i Marc Ribera és l’actor que interpreta en Tomàs, el protagonista.

Com li va arribar la proposta de formar part de Dama Blanca?

Els directors, David Haro i Gerard Navalón, van contactar directament amb mi i em van proposar fer el paper d’en Tomàs. És el meu primer paper com a primer protagonista i és un dels personatges més difícils que he fet.

Per algun motiu en especial?

Primer perquè no soc andorrà i m’ha costat aconseguir l’accent. Però sobretot perquè és un personatge amb molts matisos. Mai se sap si és bo o dolent, parla poc, s’expressa molt corporalment…

De què tracta Dama Blanca?

Som l’any 1942. Han sortit a la llum les múltiples violacions que els soldats procedents de la Guerra Civil Espanyola van fer a moltes dones i el mossèn d’Auvinyà, en Tomàs, ha de prendre decisions sobre què fer al respecte, debatent-se entre els dogmes de l’Església i els seus principis. Cal recordar que en aquella època les dones violades se sotmetien a escarni públic i eren excloses.

Dins de quin gènere s’emmarca el curtmetratge?

És un format de thriller.

Dama Blanca té un elenc potent.

Sí. Som en Jordi Sánchez, en Guillem Albasanz, la Núria Montes, la Raquel López, la Laura Ferrés i jo. Ens hi estem fent molt. Els assajos són durs i llargs, i els directors me’ls estimo moltíssim, però són bastant exigents.

Recorda el seu primer treball en el món del cinema?

El primer projecte gran en què vaig participar va ser el 2010, a la sèrie La Riera. Abans havia participat en curtmetratges i obres de teatre, però la sèrie em va donar impuls i a partir d’allà vaig fer més cinema i televisió.

I els projectes més recents?

Els darrers que he fet són Selftape (2023) per a Filmin, Los pacientes del doctor García (2023) per a Netflix, i Mi vacío y yo (2022) d’Adrián Silvestre, que va rebre el premi honorífic a Málaga.

Com és gravar per a una productora tan gran com és Netflix?

És més frenètic, hi ha més pressupost, un equip més gran... Però t’he de confessar que participant en Mi vacío y yo o Selftape m’he adonat que el cinema alternatiu em fa sentir més còmode.

En quin sentit?

És un tipus de cinema que escolta més els actors i l’equip en general. No és tan frenètic i està més ben pagat. A Selftape, per exemple, podia fer propostes per modificar el guió. Evidentment, la darrera paraula la té el director, però t’escolten.

Deia abans que ha participat en més curtmetratges.

Sí, en molts. Amb Contraban Produccions he participat en Hiedra i després els altres ni me’n recordo. Era molt jovenet i no eren projectes professionals.

Creu que el món del cinema dona molta més importància a les pel·lícules que no pas als curts?

Sí. Els curtmetratges es veuen com un producte de segona categoria i els actors, guionistes i directors no ens cansem de repetir que no és així. Hi ha directors de cinema que només fan curts i no és perquè no tinguin pressupost, és perquè els n’agrada el format.

Què es podria fer per revalorar els curtmetratges?

Les institucions hi han d’apostar més. No pot ser que en un festival de curts el guanyador s’emporti només 1.000 euros. A banda d’això, sempre defensaré la idea que la cultura ha de ser deficitària.

Què vol dir?

Que no s’ha d’esperar que la cultura generi un benefici econòmic. Per exemple, si jo faig una obra de teatre, no he d’esperar pagar els sous de l’equip amb el que trec de la taquilla. Ha de ser l’estat qui ho cobreixi. Igual que tothom ha de tenir dret a accedir cultura, tothom n’hauria de poder produir.