“Costa fer-los entendre que aquí poden abaixar la guàrdia”

El primer dijous d’aquest mes de juny arribava al Principat una nova família de refugiats sirians, que se suma a les dues famílies que ja es van instal·lar a Andorra l’any 2018. Amb motiu d’aquesta nova arribada, parlem amb Pol de Vilallonga, tècnic del Servei d’Atenció a les Persones Refugiades sobre el compromís humanitari del país.

Quina valoració fa del procés d’acollida des de l’any 2018?

Ha estat tot un repte. Tot i tenir l’experiència d’haver acollit els eritreus l’any 2006 vam haver-nos de formar i adaptar certes lleis perquè legalment el país no contemplava aquesta opció. Ha estat un procés llarg en què s’han hagut d’estructurar molts recursos i fer moltes col·laboracions però jo crec que tots els serveis i institucions amb qui hem treballat han sabut donar una resposta molt ràpida. En general no hem trobat gaires dificultats.

Andorra es va comprometre a acollir 20 refugiats. En comparació a l’acollida en altres països, en quin punt es troba?

A nivell de ràtio té un percentatge bastant superior a la de la resta de països europeus si ho comparem, per exemple, amb França o Espanya. Cal dir, però, que la Covid ha dificultat molt aquest procés. Durant un any i mig hem estat pràcticament aturats. No només per les institucions andorranes, sinó també per altres organismes, com les embaixades o la comunitat de Sant Egidi mateix. Ara, per sort, s’ha tornat a activar tot.

Quina és la funció de la seva col·laboració amb la comunitat de Sant Egidi?

Ens faciliten l’acollida de refugiats a través d’un corredor humanitari. Calen una sèrie de garanties perquè aquestes persones puguin arribar al país de manera segura i aquests corredors humanitaris són una de les vies que més ho són a nivell internacional. En aquest cas es tracta d’una institució de caràcter eclesiàstic i humanitari que té la seu a Itàlia. Ens proporcionen els recursos perquè les famílies puguin tenir la documentació necessària per viatjar, sortir del país i arribar aquí de forma segura. És una manera d’evitar les màfies de tràfic de persones.

Una vegada aquí, quin tipus d’entitats o organismes participen en l’acollida?

Tot tipus d’entitats. Al principi vam estar molt en contacte amb Obrim-nos, Obrim-les, una associació que va ocupar un paper fonamental en la pressió social. Necessitàvem que Andorra es comprometés amb aquesta causa i es pogués crear una llei específica de protecció temporal i transitòria per aquestes persones refugiades. També hem comptat amb Creu Roja, Càritas...

Tinc entès que també s’ofereix un servei d’immersió lingüística a les famílies...

El país té uns serveis propis d’immersió i aprenentatge de llengua catalana. Algunes persones, però, han arribat sense cap mena de base lingüística i, és difícil, ja que algunes són analfabetes. Llavors, a través d’associacions, ens han ofert professors voluntaris que ens han ajudat amb un reforç. Si vostè i jo haguéssim d’aprendre àrab, tardaríem molts anys a poder-lo parlar i escriure!

A part del llenguatge, quines són les principals problemàtiques que es troben les famílies una vegada arriben?

El primer xoc és a nivell cultural. Venen de cultures molt diferents i hi ha coses de la nostra societat que els sobten com, per exemple, la independència i autonomia que pugui arribar a tenir un jove aquí. Una altra dificultat amb què ens vam trobar van ser els fenòmens psicosomàtics. Han viscut molts anys en ambients de conflicte bèl·lic i molts presenten seqüeles psicològiques. Costa fer-los entendre que aquí poden abaixar la guàrdia.

I ho han tractat a través d’algun servei de psicologia?

Sí. El programa ja comptava amb una psicòloga per defecte que va proporcionar aquesta atenció. Tot i això, aquells que han necessitat una atenció més directa se’ls ha derivat al servei de salut mental. Considero que hem sabut donar resposta a l’estat emocional d’aquesta gent.

Es duu a terme algun tipus d’activitat de sensibilització social o de conscienciació?

Sí. Era un dels objectius del projecte. Cada any oferim formacions o campanyes de sensibiltizació entorn l’acollida de les persones refugiades perquè tothom que treballi amb ells tingui una base teòrica de quin serà el seu rol durant tot aquest procés d’integració. Al principi ens vam reunir per crear tots els equips de coordinació i també vam rebre una formació per part d’ACNUR. Teníem molta informació, però pecàvem de formació.

Què en pensa de l’actual llei de protecció temporal i transitòria que estableix un permís d’estada al país de dos anys?

La llei està plantejada de tal manera que quan finalitzen els dos anys les famílies poden triar entre tres opcions: tornar al país d’origen si la situació de conflicte els ho permet, el trasllat a un altre país d’acollida o bé quedar-se al Principat tramitant el permís d’immigració ordinari. De moment, tots s’han decantat per la darrera.

Vostè ha viscut de prop tot el procés. Quina opinió en té?

Jo crec que posar tota la teva vida dins d’una maleta plegable i marxar del teu país és molt dur. Va ser-ho encara més pels que van passar pel Líban. És un país petit i hi arribaven milions de persones. És com si ara a Espanya arribessin 23 milions de refugiats d’un any per l’altre. Tot això va generar molta pobresa al país i molt de rebuig. Va haver-hi molt de bullying a les escoles... Crec que aquí no s’han trobat amb aquesta discriminació. Sempre hi ha veus crítiques però crec que som una societat bastant multicultural.

Què critiquen aquestes veus?

Consideren que no s’ajuda la gent del país i sí la de fora. Crec que perdem la perspectiva i la història. A Andorra hi ha 30.000 persones que han vingut a guanyar-se millor la vida.

Hi ha data d’arribada per la propera família?

S’està estudiant ja l’arribada d’una nova família però, com comentava abans, la pandèmia ha dificultat moltíssim la comunicació entre ambaixades, Afers Exteriors i la comunitat de Sant Egidi. Les diferents sucursals de comunicació a nivell burocràtic s’han aturat molt. Estem treballant en l’arribada de noves persones però, de moment, encara no tenim una data concreta.