“No és realitat virtual: de sobte estàs a dos metres de Ramsès II”

Per què ens fascina Egipte?

Per moltes coses. Com va dir Heròdot, eren els més religiosos dels homes i això, la religiositat, és un punt de trobada, una característica comuna a l’espècie. A banda, ningú no pot quedar indiferent a tot allò que ens han deixat, per volum i qualitat tècnica i artística. Només pots sentir admiració, o curiositat. Potser hi va haver altres pobles tan interessants, però no van deixar tota aquesta riquesa material.

I parlaven molt de la mort, que també ens fascina.

Els egipcis estimaven sobretot la vida a la Terra, tant que volien que no s’acabés mai, i per això en volien gaudir al més enllà, així que extrapolen el món terrenal al més enllà. En realitat, el seu plantejament és bastant simple, però amb un recorregut complex a través d’un món inventat, el que descriu el Llibre dels morts.

Hi ha aspectes que ens són familiars, que compartim, com l’agrupació dels déus en sagrades famílies.

Hi ha elements que són comuns a l’ésser humà, i la unitat familiar mínima n’és un. També hi ha elements com el de les aigües del Mar Roig que s’obren, que va ser un recurs utilitzat en la literatura faraònica. Hi ha influències? No ho sé. O la imatge iconogràfica de les mares de déu. Però no deixa de ser una imatge comuna als humans, no cal ser un geni per inventar-la.

De la mostra, hi ha cap peça que li faci bategar el cor?

Potser la de la deessa Nut, la deessa del cel, aquest fons de contenidor de sarcòfag de fusta policromada que s’ha conservat durant més de tres mil anys. O la mòmia del falcó. Això ho dic pensant sobretot en el públic, a qui sobta sempre la qüestió de les momificacions. En aquest cas, d’animals, cosa que feien per mantenir el cos on havia d’habitar l’esperit de la divinitat que representa l’animal.

Per què es va fer egiptòleg?

Bé, jo sóc arqueòleg i ja de ben jove vaig tenir l’oportunitat d’anar a una excavació, mentre era estudiant, amb el professor Josep Padró. En aquells moments dirigia la primera missió arqueològica espanyola a Egipte i, per descomptat, a banda de la tasca tècnica, tot tenia un afegit d’aventura que no trobes quan participes en una excavació per aquí. A banda, l’arqueòleg arriba a Egipte i troba materials amb els quals és impossible que ensopegui aquí: si aquí tenim sort surten uns quants ossos però fets un merder, mentre que allà hi ha cabells, la carn eixuta, la roba que es conserva, la fusta pintada i els papirs. Tot un fet diferencial.

Miri que els agrada això de les mòmies.

Egipte no deixa ningú insensible. Tothom que hi viatja es deixa captivar. T’enganxa segur. No necessites cap tipus de realitat virtual: de sobte estàs davant d’un vaixell de trenta metres de llarg i està intacte. O estàs al costat de Ramsès II, d’ell mateix, allà, a dos metres. És cert que també pots veure la mòmia de Lenin, però no és igual, és del segle passat, no han passat milers d’anys.

Ara mateix al museu de Barcelona hi ha una mostra sobre Osiris, un déu emblemàtic. Es complementa amb la mostra laurediana?

Sí, Osiris és el déu més transcendental, el del món d’ultratomba, el jutge suprem. Per tant, és un déu molt representat a les col·leccions del museu. De fet, he pispat alguna de les peces de l’exposició sobre Osiris per portar-les a Andorra, les he segrestat, diguem-ne.

Parli’ns una mica de la col·lecció i la Fundació Clos.

És una fundació sense ànim de lucre i que funciona amb recursos propis, des de les entrades al museu a patrocinis i donacions. La va crear Jordi Clos, un home de negocis molt aficionat a l’Antic Egipte, i l’ha convertit en una de les més importants a l’Estat espanyol. Hi ha peces que van tenir un recorregut curiós, que van pertànyer a generals britànics del segle passat, esportistes, o l’esposa de Rodolfo Valentino. A banda, participem en una excavació a l’Egipte Mitjà, en col·laboració amb la Universitat de Tubingen.

Sempre ha existit el debat sobre si aquest patrimoni no hauria d’haver sortit del país o, en algun cas, això l’ha posat a recer.

És un tema complex. Però avui en dia ja Egipte es reserva la propietat de tot el que surt d’allà, des de l’època que Carter excavava la tomba de Tutankamon. Ja no existeix allò d’anar allà a subministrar-se fons. Una altra cosa és que cedeixin alguna peça en senyal d’agraïment per haver fet l’excavació.