Sabors de proximitat en un entorn subalpí

Durant el mes de març, abans no s’acabi la temporada, us compartiré la meva experiència en alguns restaurants a peu de pista. Em ve de gust visitar-ne uns quants per gaudir al mateix temps de la bona teca i dels entorns extraordinàriament nevats que ens està regalant aquest hivern. La setmana passada vaig ser a La Vaqueria de Grau Roig. Avui canvio de vall i me’n vaig a Ordino. Dinaré a La Coma d’Arcalís, a 2.220 metres d’altitud.

Hi arribo amb el telecabina de Tristaina. El restaurant s’ubica en el mateix edifici on també hi ha un servei de menjar ràpid amb una gran terrassa i un camp base amb un quiosc de begudes i entrepans on s’hi respira bon ambient, sovint amb música en directe. Tot el conjunt s’inspira en l’estètica tradicional de les bordes pirinenques.

Entro al restaurant. Hi predominen la fusta i la pedra, un ambient rústic i càlid en tota regla. El menjador té diferents espais, amb taules perfectament parades i diversos racons acollidors amb sofàs i butaques. A través de les grans finestres gaudeixo de vistes panoràmiques, de l’entorn de l’estació d’Ordino Arcalís.

Ens rep la Dolça, que ens acomoda a la taula que hem reservat. I el Fernando, que ens atendrà durant tot el dinar. El servei és àgil i professional. M’atreveixo a dir que és excel·lent. Cadascun dels empleats sap quin és el seu rol i el desenvolupa a la perfecció. El Fernando ens du la carta. Una oferta de plats a base d’amanides i entrants, principals a la brasa, arrossos i propostes més informals com pizzes o pasta. Escollim carxofes a la brasa amb pernil i un fondant de camembert amb figues confitades. De principal demanem un arròs de muntanya. Per beure, un parell de refrescs i una ampolla de 3404, el vi de la casa.

Arriben les carxofes. Fetes a la brasa, tenen el cor tendre i les fulles cruixents. El formatge, al punt per sucar-hi pa, desprèn l’olor característica del camembert, forta i penetrant. Fem temps mentre es cou l’arròs. El Fernando, que ens demana si va tot bé, ens anuncia que la cassola és a punt de sortir. Per a una arrossera com jo, l’arribada d’aquesta cassola és un moment esperat. Hem dubtat entre l’arròs de muntanya o el que aquí anomenen de diumenge. Tots dos són interessants. El primer porta pollastre, botifarra, trompetes de la mort i ceps. El segon, també incorpora sèpia, secret de porc, rovellons i carreroles. Com us he avançat abans, hem escollit el de muntanya. És saborós, i tot i que soc més d’arròs caldós, he de dir que aquest, fet al punt i tirant a sec, és ben bo.

De postres, brownie de xocolata i nous amb gelat de vainilla. El moment dolç d’un àpat agradable que acabarem a la terrassa del camp base prenent una infusió i un cafè. Una proposta recomanable per a esquiadors i acompanyants a qui els agrada menjar bé en contacte amb la natura.