Un clàssic al barri antic de la capital

Avui dinaré en un restaurant d’Andorra la Vella que em té el cor robat. Pel menjar que s’hi dona, i per la parella que amb èxits i encerts gestiona el negoci: la Mònica i el Miquel, bons professionals del sector i excel·lents amfitrions.

El local és un d’aquells llocs de tota la vida, amb personalitat pròpia. Conserva l’essència de l’Andorra d’abans, quan als baixos de les cases s’hi van obrir petits negocis per aprofitar-los millor. El primer que observo en entrar és la cuina, al costat dret. Els ulls se me’n van cap als fogons, on veig alguna cassola fent xup-xup. I al Miquel, que salta uns rossinyols. Ens dona la benvinguda al mateix temps que la Mònica ve a rebre’ns. És ella qui ens acomoda a la taula que hi ha només entrar a mà esquerra. L’ambient al menjador, dividit en dues zones, és confortable i acollidor.

Si haguéssim vingut entre setmana hauríem fet el menú, original i molt recomanable. Consta de cinc platets en forma d’entrants i un principal. No obstant això, com que és dissabte, menjarem a la carta. Per començar, compartirem un carpaccio de vedella d’Andorra amb oli de romaní i parmesà, i unes carxofes saltades amb llagostins. De principals demanem un turbot al forn amb patata i ceba; un onglet de bou amb patates fregides i escalunyes, i una llebre Royal.

Obrim la gana amb uns talls de Quiche Lorraine, unes olives i una mica de fuet. Cortesia de la casa. Un aperitiu que completem banyant en oli i sal els panets que la Mònica ens ha servit per acompanyar l’àpat. És pa artesà, de sabor boníssim, amb una crosta cruixent i una molla tendra, com ha de ser. Arriben els entrants. Les carxofes són naturals, fresques, tallades a mà. Saltades amb els llagostins mariden a la perfecció. El carpaccio, llescat ben fi i d’una textura tendra, combina de meravella amb el formatge. Un bon preludi del que vindrà a continuació.

Anem cap als principals. El turbot fa molt bona pinta. És un dels peixos preferits del Jordi, que corrobora que està exquisit. L’onglet que ha demanat l’Àlex ve acompanyat de les preceptives patates fregides, casolanes, i escalunyes a la planxa. La combinació d’aquestes cebetes amb la carn és una delícia. La llebre Royal, que he demanat jo, ve amb la seva salsa, que mereix una menció especial. M’explica el Miquel que és fruit de tres dies d’elaboració. És tendra i melosa, molt bona, mereixedora d’un reconeixement extra.

De postres posem un pastís de formatge al mig de la taula, per compartir. Per acabar, em demano un cafè irlandès, amb les tres capes perfectament definides: a la base el whisky, al mig el cafè calent, i a la part superior la nata muntada. Posem el punt final a un dinar en família, amb bons aliments i ben atesos pel Miquel i la Mònica, un tàndem que ens ha fet sentir com a casa.