Dinant amb vistes a la Vall d'Ordino

Avui dinarem al restaurant del Xalet Bringué, al petit poble del Serrat. Ens l’ha recomanat el Jan, el més jove de casa i bon coneixedor de l’oferta gastronòmica d’Ordino. Hi arribem després de fer l’aperitiu a peu de pistes, a la cafeteria de l’Hortell, a Arcalís. L’espai és lluminós i modern, hi predominen els colors clars, especialment el blanc. Té terrassa amb vistes espectaculars cap a la vall d’Ordino. Fa un dia radiant i ens plantegem dinar-hi, però ens avisen que quan marxi el sol la temperatura caurà en picat. Així és que ens acomodem en una taula a l’interior, per sort prop d’una gran finestra panoràmica que ens assegura les mateixes vistes. El paisatge s’ho val. I dinar observant l’entorn, tot emblanquinat per les nevades, és per si mateix una experiència.

Anem per feina, que hem vingut amb gana. Les racions són generoses i com que som cinc les posarem al mig de la taula per tastar de tot una mica. Quan aixeco la mirada de la carta veig que ens han portat la beguda i uns aperitius: fuet, formatge i unes olives. El preludi d’una selecció de tres plats d’entrants que ens faran gaudir. Si seguiu llegint, us els explico en el següent paràgraf. 

En primer lloc, un bloc de foie-gras mi-cuit a l’armanyac. De textura ferma, el preparen al punt de sal i el toc del licor li dona un sabor peculiar. Hem seguit amb una truita fumada amb aromes del Serrat i mantega de tòfona. En general, no soc gaire de peix, ho sabeu, però us diré que tal com la treballen aquí és deliciosa, melosa i al punt d’untuosa. Us diré que és una de les truites més tendres i ben marinades que m’he menjat mai. La carn es desfeia a la boca, per moments semblava que mengés salmó. I la tercera elecció, caprici de l’Àlex: múrgoles amb foie. Petitones i acompanyades d’una salseta molt ben aconseguida. Literalment, per sucar-hi pa. 

De plats principals, també per compartir, hem demanat un arròs melós d’ànec i foie, i un tall de carn de referència, gairebé antològic, per als que els agrada la brasa: un tomahawk de bou. Una vegada més, racions molt generoses. Tant, que l’arròs, que era per a dos, l’hem pogut tastar tots cinc i jo, a més, fins i tot he repetit! Com s’indica a la carta, un arròs melós. Però fan curt, perquè és melós i suau, amb ànec esparracat, bolets i un record de brou fet a foc lent. Pel que fa a la carn, el tomahawk, en paraules del Jordi, “un espectacle”. Un quilo de costellot perfectament tallat a llesques i presentat sobre una taula llarga de fusta i acompanyat de patates fregides. 

Per postres, a pesar de tot el que hem menjat, ens ha quedat lloc per a mel i mató. En línia amb tot l’àpat, molt bo. Tres cafès, un tallat i una infusió han posat el punt final a l’experiència, amb el sol amagat rere les muntanyes mentre seguim gaudint de les vistes a la vall d’Ordino. Més que mai, pujar al Serrat és un encert.