La cort més emblemàtica de Soldeu

Ha començat la temporada d’esquí i fa dies que tenia ganes de tornar-hi. A pistes, i a dinar en un dels restaurants imprescindibles de les valls de Canillo. Per la ubicació, al capdamunt del poble; per l’ambient, rústic i tradicional; i per la cuina, molt bona.

Obrim la porta i entrem en calor. El caliu que desprèn l’aroma a brasa fa joc amb la bellesa del sostre de fusta i les parets de pedra. Un lloc genuí, amb nombrosos elements de decoració d’alta muntanya i una antiga tolva que recorre la paret principal recordant-nos que som en una cort. Per si algú no ho sap, les corts són habitacles que hi ha sota les bordes on es guarda el bestiar els mesos de fred i neu, quan no poden campar lliurement per la muntanya. Antigament, tenir-los sota casa feia que l’escalfor que generaven els mateixos animals es distribuís per la borda, on vivien les persones. Actualment, moltes d’aquestes corts s’han adaptat a restaurants i són un tresor.

Però tornem al restaurant. Es percep que el xef Àlex Kinchella i el seu equip fa estona que ho tenen tot a punt. El petit menjador està ple i diria que hem arribat tots amb poc temps de diferència. Gestionar la gana de tantes persones alhora no és tasca senzilla, només viable quan cuina i sala treballen ben coordinats, com és el cas. La carta és una llista de coses bones. La proposta consisteix a triar entre una dotzena d’entrants i una desena de principals, a més de les postres. Una mena de menú tancat però on pots escollir opcions variades. Potser perquè els hiverns, diuen, ja no són tan freds, per començar em demano el foie-gras d’ànec mi-cuit a la ratassia de la Carmeta. Ve amb pa acabat de torrar i a una temperatura òptima perquè es desfaci a la boca. El meu acompanyant pren caneló de confit d’ànec i ceps, beixamel de carabassa i suc de carn. És deliciós, en dono fe perquè n’hi he agafat un tros.

Avui la cosa va d’ànec. I de principal demano el magret. Els que em llegiu o em coneixeu sabeu que és una de les meves carns preferides. El de La Cort de Popaire és dels millors que he menjat en els últims anys. La cocció a la brasa –a mi m’agrada ben poc fet, una mica sagnant– està perfecta. I la salseta que l’acompanya li dona un punt gormand espectacular. El meu acompanyant, tant o més carnívor que jo, opta per l’entrecot de vedella, també a la brasa. I de postres, un clàssic entre els clàssics: pastís de formatge, amb una base cruixent, textura cremosa, maduixes i nabius.

Bon servei, bon producte i bona relació qualitat-preu. Ens han quedat plats per tastar, com croquetes de ceps amb salsa; gyozes de trinxat, donja, botifarra negra i col cruixent; o bacallà amb mel de xicoies i samfaina. Un pretext perfecte per tornar-hi.