Borneo: L’home del bosc

Ha deixat de ploure. A poc a poc la boira s’aixeca i la selva, intensament verda i humida, mostra la seva esplendor. Les fulles, encara carregades d’aigua, brillen amb els rajos que s’escolen entre la vegetació, i la terra, fosca i molla, respira com un ens viu. Tot plegat sembla un espai sagrat. Silenciós i solemne com un santuari.

De sobte, un crit llunyà esquinça el silenci. Comença amb un bram curt i profund, i després s’allarga com un udol que s’escampa en totes direccions i ressona com si el mateix bosc parlés. És la veu primitiva de l’home del bosc –orang hutan en llengua malaia–. Un crit poderós com una advertència –“aquest és el meu regne”, avisa el gran mascle– i alhora melangiós com un plor salvatge. En sentir-lo, és fàcil entendre per què, a les llegendes locals, aquests primats són considerats esperits del bosc. És un so que realment sembla sorgir de les arrels de la jungla.

A pocs metres, entre els arbres més alts, apareix una altra ombra rogenca. Aquest cop és una femella, que es desplaça lentament de branca en branca amb una cria de pocs dies arrapada al pit. Cada dues o tres passes, la mare s’atura i, mirant-la amb la tendresa amb què es mira un nadó, comprova que tot vagi bé. Durant set o vuit anys, li ensenyarà tot el que necessita per sobreviure a la selva, com ara reconèixer les plantes, trobar aliment o construir-se un niu.

Per desgràcia, aquesta relació –una de les més llargues i íntimes del regne animal– ha estat truncada moltes vegades i de la manera més cruel. Dècades de tràfic il·legal han arrencat centenars de cries de les seves mares, abatudes a trets per dur les preuades mascotes als braços de milionaris sense cor. Això, juntament amb la tala massiva dels boscos, va portar l’espècie al caire de l’extinció. De fet, avui els orangutans no existirien si no fos perquè un bon dia una dona va dir prou.

Com els ximpanzés –amb Jane Goodall– o els goril·les –amb Dian Fossey–, la taula de salvació dels orangutans va ser la doctora Biruté Galdikas, que als anys setanta del segle passat, va fundar el primer centre de rescat dedicat a aquests primats. Gràcies a ella, avui al Parc Nacional Tanjung Puting es concentra la població d’orangutans més gran del món. Dins la reserva hi ha tres centres on els més petits –la majoria rescatats de particulars i de circs– aprenen el que els hauria d’haver ensenyat la mare: a enfilar-se als arbres, a buscar aliment, a relacionar-se i, amb el temps, a tornar a la selva de la qual mai haurien d’haver sortit.

Malauradament, no tots s’adapten a la vida salvatge i alguns acaben quedant-se en aquests centres. A més, els que sí que ho aconsegueixen es troben amb un problema encara més gran. Quan un orangutan torna a la selva, necessita un mínim de cinc quilòmetres quadrats de territori, una extensió que fins fa poc es destruïa a Borneo en tan sols unes hores. L’illa, que en el seu dia fou el més semblant al paradís, ha vist com en poques dècades la indústria fustera arrasava la meitat dels seus boscos. Per sort, en els darrers anys aquest ritme s’ha alentit i, gràcies a diverses iniciatives, s’ha aturat la tala massiva i s’estan replantant milers d’hectàrees de selva.

A les comunitats dayak de Borneo corre una llegenda segons la qual l’orangutan és un humà que un dia es va cansar de la civilització i va decidir viure als arbres. Com passa amb les llegendes, aquest relat té més de poesia que de realitat, però el cas és que, quan et trobes cara a cara amb una d’aquestes fascinants criatures, comprens la llegenda i també la ciència que, poc amiga de les llegendes, sosté que compartim amb ells el 97% dels gens. Per entendre-ho, no valen les fotografies. Tampoc que t’ho expliquin. Has de ser-hi. Mirar-los als ulls és bussejar en la nostra essència més primitiva. És adonar-se que, una de dues: o bé nosaltres tenim molt de primat o és que ells tenen molt d’humà.