DMG
Nil: el riu etern
Símbol de la vida eterna, el Nil va jugar un paper fonamental a l’Antic Egipte.
Acaronada pel sol del matí, la faluca zigzagueja sobre les aigües del gran riu. En silenci. Com si no volgués despertar-lo. La vela, blanca i desgastada, s’infla i desinfla al ritme que li ordena el vent. Sembla com si res hagués canviat des d’aquells temps en què Egipte va ser el melic del Mediterrani. Les dunes, esquitxades de palmeres datileres i casetes d’argila, en són testimoni. L’aire fa la mateixa olor de sempre, d’aigua dolça i camps acabats de segar; els ibis i les garses tracen els mateixos cercles que traçaven els seus ancestres; els bous arrosseguen l’arada com ho han fet des de temps immemorials, i al seu voltant, els camperols treballen amb el ritme pacient i savi de qui ho ha fet tota la vida. Mentrestant, a la riba, els infants juguen a esquitxar-se mentre les mares omplen les gerres de fang o renten la roba amb la destresa de les seves àvies. El Nil és el mateix. Ho saben bé els fills d’aquestes aigües.
De tant en tant, un vaixell mastodòntic trenca l’encanteri. Alt com un edifici flotant i carregat amb centenars de passatgers, a mesura que avança fa trontollar les diminutes barques de fusta, indefenses enmig de les onades. Al seu pas, el Nil calla. Per uns instants, el soroll dels motors, la música estrident dels altaveus i les converses en mil idiomes em recorden en quin segle som, però quan el gegant de ferro i fum s’allunya, l’aigua recupera la calma i la faluca torna a navegar al ritme del riu etern.
La faluca és una embarcació de vela que es remunta a l’època dels faraons.
Etern i sagrat. Així és com el veien aquells que fa més de tres mil anys van aixecar els fabulosos temples que, d’una punta a l’altra del riu, s’alcen entre la vegetació de la riba. Testimonis d’un temps en què els déus caminaven entre els homes, aquests colossals edificis conserven la veu del passat. La d’un poble que entenia el riu com un nexe entre el món dels vius i el dels morts. Des del bosc de gegantines columnes de Karnak fins a les majestuoses estàtues i obeliscs de Luxor, passant pels enigmàtics relleus de Kom Ombo o de Philae, cada mur i cada pedra explica una part d’aquest idil·li amb l’eternitat.
No és d’estranyar, doncs, que per als antics egipcis el Nil fos un regal dels déus. La seva vida depenia completament de les seves aigües, i sense elles, l’imperi dels faraons, que durant més de trenta segles va bressolar una de les civilitzacions més avançades de l’antiguitat, simplement no hauria existit.
L’Egipte dels faraons no hauria existit sense les seves aigües
Riu avall, on el Nil s’estreny entre turons d’arena daurada i enormes roques de granit, s’estén la terra dels nubis, un poble que també va néixer del ventre del llegendari riu. Tot i que, en temps dels faraons, i fins i tot abans, Núbia havia estat un dels regnes més poderosos de tot Àfrica, d’aquella esplendor avui amb prou feines en queden alguns vestigis arqueològics i un poble minoritari que sobreviu com pot entre el sud d’Egipte i el nord del Sudan.
Aïllats de la resta d’Egipte, els nubis conserven moltes de les seves tradicions i costums.
Afortunadament, i malgrat que la modernitat ha insistit diverses vegades a sepultar-los –inclòs el desplaçament forçat i massiu quan es va construir la presa d’Assuan– els nubis són tossuts. La majoria s’esforcen a conservar els seus costums, parlen la pròpia llengua, llueixen vestits carregats de color i de tradició i canten i ballen cançons que els recorden qui són. Però si hi ha una senya inconfusible de l’univers nubi són les seves acolorides cases. Els patrons geomètrics que decoren les façanes –pintades de blaus, verds i ocres vius– no són merament ornamentals. Formen part d’un llenguatge visual que, a més de simbolitzar protecció i prosperitat, evoca la memòria i la identitat d’un poble que, com els antics egipcis, no pot ni vol separar-se del riu.