Herència maia

Aquest fragment d’una llegenda guatemalenca, que menciona el llac d’Atitlan al segle XVI, volia ser una bella metàfora de la fi de la guerra amb els espanyols. Un escenari idíl·lic on les llums i les barques simbolitzen la pau i l’abundància que havien de venir després del malson. Però tristament les llegendes són ficció, i al llac, com a tot Guatemala, acabada la guerra el que van aparèixer van ser ombres i no llums. Una foscor que es va allargar segles.

Des de llavors, el petit país centreamericà ha viscut associat al dolor. Cinc-cents anys de guerres, dictadures i desastres naturals l’han convertit en la ventafocs de Llatinoamèrica i, com sempre, la pitjor part se l’ha emportat la població indígena, a la qual la conquesta va reduir en un 80%, a més d’esborrar la identitat dels pocs que van quedar vius. Doctrinas de indios, ho van anomenar.

Després de la independència, l’any 1821, la situació no va millorar i un conflicte rere l’altre van dur el país a una guerra civil que va durar més de trenta anys. Els indígenes van ser, una vegada més, els grans perdedors.

En un context com aquest, sorprèn saber que el llegat maia, una civilització que va florir a tot Mesoamèrica durant més de sis-cents anys, hagi sobreviscut fins als nostres dies. I no tan sols en forma de fabulosos vestigis arqueològics. També en carn i ossos.

Avui, gairebé la meitat de la població guatemalenca és d’origen precolombí. Més de sis milions de persones que custodien amb orgull l’univers dels seus avantpassats i l’expressen en els seus costums i tradicions. Una riquesa de la qual no pot presumir cap altre país de l’entorn i que es manifesta en les vint-i-una ètnies que conviuen a Guatemala.

Un dels llocs on aquestes arrels són més profundes és el llac d’Atitlan. A més de mil cinc-cents metres sobre el mar i envoltat per una cadena de volcans coneguts com Los Tres Gigantes, cada matí, quan encara no bufa el xocomil, desenes de caiucs solquen les seves aigües mentre els pescadors estenen les xarxes esperant fortuna.

Però, més enllà de la innegable bellesa, el que converteix aquest llac en una joia és la diversitat que l’envolta. A les seves ribes conviuen tres pobles –k’ichés, kaqchikels i tz’utujils–, cadascun sentinella d’una llengua i uns costums únics. Les dones llueixen acolorides bruses –huipiles– que elles mateixes cusen a mà utilitzant tècniques centenàries. Alguns d’aquests vestits, expressions vives del món precolombí, són autèntiques obres d’art que triguen mesos a confeccionar.

Atrets per aquest irresistible còctel de bellesa natural i cultura indígena, cada any arriben al llac més i més viatgers. Serà l’abundància que anunciava la llegenda? No ben bé. És cert que, gràcies al turisme, han millorat els accessos, l’electricitat arriba a més pobles i moltes famílies poden guanyar-se uns quetzals extra. Però al mateix temps, com passa allà on el turista posa els peus, hi ha el perill d’una folklorització que acabi convertint la cultura en un espectacle. D’altra banda, els joves, cada vegada més, sucumbeixen als models occidentals, i la sobrecàrrega turística, a més de contaminar el llac, incrementa el preu de la terra i atreu els inversors externs, que s’enduen tots els guanys. Amb aquest panorama el futur dels indígenes continua ple d’ombres. Només unes lleis que, de veritat i no de cara a la galeria, protegeixin els seus drets i un turisme gestionat directament per les comunitats locals, pot ajudar que un dia el llac s’ompli, per fi, de les anhelades llums.