Naxos: El secret de l’Egeu

No és la més coneguda ni la més fotografiada –privilegi que comparteixen les reines d’Instagram: Míkonos i, sobretot, Santorini–. Tampoc és la més accessible, ja que no té aeroport internacional, però sí que té tot allò que un espera trobar quan viatja a les illes gregues: sol i mar a dojo, cuina per llepar-se els dits, platges i poblets de postal, i fins i tot restes arqueològiques. A més, és una de les illes més econòmiques de l’arxipèlag. La pregunta, doncs, és inevitable. Si és més tranquil·la, més barata i té de tot, com és que rep molts menys visitants? La resposta es troba al petit port de Chora, cor i capital de l’illa. Massa petit perquè hi entrin els mastodòntics vaixells que travessen el Mediterrani, i massa a prop de la bella Santorini que, des de fa dècades, acapara tots els creuers sense deixar-se’n ni un.

Naxos és la germana tranquil·la. La que, lluny de les aglomeracions i de les presses, prefereix caminar al seu ritme. Quan arribes al port te n’adones. Del blau intens de l’Egeu emergeix una ciutat blanca, de cases encalcinades i disposades en terrasses, que fa olor de mar. La majoria conserven l’arquitectura tradicional de les Cíclades –parets blanques i finestres blaves– embellida pel desgast del temps. Endinsar-se al laberint d’estrets carrerons del nucli antic –el kastro– és fer un viatge al passat venecià de l’illa, custodiat pel castell medieval que corona el turó. Dels balcons, pengen geranis i buguenvíl·lies i, sota els arcs de pedra, busquen ombra els gats i també els turistes, que tafanegen de botiga en botiga. Presidint el port, s’alça la monumental Portara, el que queda d’un temple que es va construir al segle VI aC i que avui s’erigeix en una gegantina finestra oberta al mar.

Al cor de les Cíclades s’amaga una illa sorprenentment desconeguda

Al sud de Chora, al llarg de la costa, se succeeixen interminables platges que, fora de juliol i agost, són un paradís per als amants de la calma. Sembla impensable que quedin al Mediterrani platges com les de Mikri Vigla, Alyko, Plaka o Kastraki. Quilòmetres i quilòmetres de sorra que pots caminar sense trobar una ànima, a més de desenes de caletes que no tenen ni nom. A diferència de les platges que tots coneixem –saturades de para-sols, hamaques i crits–, aquí mana el silenci. Tanques els ulls i el que sents és la cadència lenta de les onades i, de tant en tant, una gavina o el murmuri d’algú que parla amb veu baixa per no trencar la màgia. Sota els peus, la sorra és fina i tèbia, i sota l’aigua, turquesa i transparent, una catifa de diminutes petxines. Només l’olor del peix a la brasa, cuinat a foc lent en una taverna propera, pot aconseguir que marxis d’un lloc així.

Hi ha més. Naxos no és només sorra i mar. A l’interior, una carretera estreta i sinuosa com una serp travessa l’illa. A banda i banda, entre vinyes i camps d’oliveres, s’alcen muntanyes de més de mil metres esquitxades de pintorescos pobles i esglésies ortodoxes que pengen dels penya-segats.

De camí, dues parades. La primera, un temple de l’any 530 aC dedicat a la deessa Demèter. Lluny de la grandesa del Partenó, però també de les esgotadores cues, aquí no hi ha turistes i així és més fàcil seure a observar en silenci la bellesa de la Grècia Clàssica. La segona, el poblet d’Apeiranthos, conegut com la Ciutat Blanca perquè totes les cases i carrers són de marbre. Per arribar-hi cal pujar unes seixanta escales, que culminen en un tramat de carrerons i tavernes on els veïns passen la tarda compartint conversa i cafè.

És qüestió de temps que les coses canviïn. Quan es posin en marxa els projectes d’ampliar el port i l’aeroport, arribaran vaixells i avions més grans i, amb ells, les platges avui desertes s’ompliran d’hamaques, i les carreteres, avui lliures de trànsit, s’ompliran de fum. Ha passat a tot el Mediterrani i, més d’hora que tard, passarà a Naxos. Mentrestant, guardeu el secret.