M'Hamid: La porta del Sàhara

Immens, extrem i remot, no és fàcil negociar amb un entorn així, per això ningú amb dos dits de front gosaria endinsar-s’hi sol. Per fer-ho cal dur, a més de menjar i molta, moltíssima aigua, una tenda, un camell per transportar les coses i, el més important, algú que conegui cada pam del terreny que trepitja.

Al sud del Marroc, gairebé tocant amb Algèria, la població de M’hamid és un bon punt de partida. Just on acaba l’asfalt i comença l’infinit, les agències locals organitzen excursions de diversos dies amb guies berbers, que coneixen el desert com la palma de la mà.

El Sàhara és casa seva, però per sobreviure en un entorn com aquest, on l’aigua és un tresor i l’ombra un regal, els berbers van haver d’aprendre primer a desxifrar els seus secrets. Poden detectar, per exemple, on hi ha aigua subterrània per un subtil canvi en el color de la sorra, pel verd més intens d’una planta o per la sobtada presència d’insectes. També saben distingir els vents pel so, per l’olor o fins i tot pel gust, fet que els permet preparar-se per a una tempesta de sorra o decidir quan moure el campament si arriba un canvi de temps.

Per poder sobreviure-hi, els berbers han après a llegir el desert

I com s’ho fan per orientar-se en un escenari on un dia tot sembla el mateix i l’endemà el vent ho ha canviat tot? La seva brúixola és el sol, i el seu mapa, les estrelles. Coneixen a la perfecció les constel·lacions i les utilitzen per seguir rutes invisibles a través de les dunes. D’altra banda, la vestimenta és més important del que sembla. Les llargues túniques i els turbants no els serveixen només per protegir-se de les cremades, sinó també per mantenir la humitat corporal.

Podem dir que els berbers han après a llegir el desert, però tot aquest coneixement, transmès de generació en generació, els hauria servit de ben poc si no haguessin comptat amb l’ajuda d’un còmplice molt especial. Un aliat de quatre potes, sovint referit com a vaixell del desert per ser capaç de navegar l’immens mar de sorra i pedra sense defallir. Adaptat a la calor extrema i als terrenys arenosos, el camell –o dromedari si som rigorosos– pot carregar fins a dos-cents quilos i caminar dies sense beure ni una gota d’aigua.

Al llarg dels segles, els berbers han establert amb aquests animals, més que un vincle, una aliança. Saben que la seva vida depèn d’ells i que, viatjant al seu costat, les coses no aniran malament, perquè, segons diuen, “un camell mai no camina si no sap on trobarà aigua”. D’ells han après a avançar amb pas lent i constant, per estalviar energies i resistir més hores sota el sol. I d’ells obtenen llet, llana per confeccionar roba i mantes i, fins i tot, el fem, que els serveix de combustible per al foc.

A ningú li pot estranyar, doncs, que per als berbers el camell sigui, més que una bèstia de càrrega, un valuós company de viatge. Per això el criden pel nom, el reconeixen pel caràcter i el cuiden com si fos un membre més de la família. No obliden que sense ells, el Sàhara hauria estat una frontera infranquejable i que, sense les grans caravanes, els pobles nòmades no haurien ni somiat a teixir les primeres rutes que van connectar el Mediterrani amb l’Àfrica subsahariana.