DMG
Hpa-An: Batecs de l’Àsia rural
Hpa-An, Myanmar
El conreu de l’arròs a Hpa-An és fonamental per a la subsistència de moltes famílies.
L’Albert sap viatjar. És dels que no planifiquen més del necessari i es deixen portar pel vent. Fa uns anys, mentre es preparava per fer la volta al món, li vaig suggerir que inclogués Myanmar a la seva ruta i que, si no tenia gaires dies, anés directament a Hpa-An. Com a mi, va ser el que més el va fascinar del sud-est asiàtic.
La ciutat de Hpa-An no és res de l’altre món. El que és d’un altre món és l’escenari que l’envolta. Miris on miris, la silueta de les monumentals muntanyes càrstiques, cobertes de boira i envoltades d’arrossars d’un verd que sembla passat per un filtre, et transporten a l’Àsia que tantes vegades has somiat. Dalt dels cims, diminutes pagodes daurades, moltes enlairades sobre roques impossibles, indiquen la presència d’un lloc sagrat. I al ventre de les muntanyes, laberíntiques coves i temples subterranis on el món natural es fon i es confon amb l’espiritual.
Les canoes de fusta són l’única manera de travessar els estrets canals dels arrossars.
En aquest racó de Myanmar, la vida va a càmera lenta. Milions d’anys de pluja sobre la roca calcària han esculpit parets i penya-segats que s’enlairen sobre extensos camps d’arròs on no hi ha carreteres, només canals tan estrets que tot just hi entra una canoa. Al bell mig de la catifa verda, les dones, amb els peus enfangats i la cara pintada amb thanaka –una pasta groga que extreuen de l’escorça d’un arbre i que utilitzen per protegir la pell del sol–, planten les tiges una a una. Als marges dels canals floreixen herbes aromàtiques, i a tocar dels camins, o arran del riu, s’amunteguen els horts familiars. Conreus a petita escala que, a més d’assegurar la taula diària, aporten a la família modestos beneficis. Cada dia, a trenc d’alba, carreguen els cabassos de bambú, teixits amb les pròpies mans, i transporten la collita per vendre-la al mercat. Plàtans, papaies, albergínies, tomàquets, mongetes, bitxos ben picants i carabasses que pengen com fanalets a l’entrada de les cases.
La vida quotidiana dels monjos transcorre entre l’estudi i les tasques comunitàries.
Al riu tampoc hi ha pressa. A les ribes del Thanlwin, que serpenteja al cor de Hpa-An, el temps passa tan lent com l’aigua. Els pescadors, després de carregar les xarxes en atrotinades embarcacions de fusta, llisquen esperant que la jornada els sigui generosa. Avancen amb paciència, remant a poc a poc i, coneixedors dels racons on s’amaga el peix, tiren les xarxes amb l’habilitat de qui ho ha fet tota la vida. Si hi ha hagut sort, tornaran a casa carregats amb peixos que encara salten dins les cistelles, mentre les dones els esperen per netejar-los. Una part es quedarà a casa i la resta els farà la setmana menys feixuga.
Finalment, hi ha els llocs on la vida, de tan lenta, gairebé s’atura: els monestirs, humils refugis d’aquells que renuncien a tot a canvi de l’anhelada pau interior. Cada dia, abans que es desperti el sol, comencen els mantres. L’aire fresc que entra per les finestres es mescla amb les respiracions cada cop més profundes. Quan acaben de meditar, descalços i vestits amb túniques de color safrà, els monjos surten al carrer amb un bol a les mans per recollir les ofrenes diàries, l’únic àpat que menjaran en tot el dia. De tornada, els més joves dedicaran la tarda a estudiar els textos sagrats, mentre els més experimentats els ensenyaran els secrets del budisme.
La pagoda que corona el mont Zwegabin és un important lloc de pelegrinatge budista.
No són relats d’un altre temps. Són pinzellades quotidianes d’una forma de viure que no ha canviat en segles i que encara és molt present als camps, rius i muntanyes de Myanmar. És l’altra Àsia. La que es resisteix a bategar al ritme que marca occident i prefereix fer-ho al que marquen el sol, els ocells i els rems de les canoes.