Galápagos: La musa de Darwin

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquestes illes vaig pensar que em prenien el pèl. Fanàtic des de ben petit dels documentals del Cousteau i, més tard, dels de l’Attenborough, creia que poques coses em podien sorprendre del món natural. Sabia, com tothom, que els pingüins no sobreviuen lluny del fred, que les iguanes odien l’aigua o que una tortuga mai pot pesar més que jo. També sabia que els animals salvatges, tots, detesten la presència humana –i bé que fan perquè els va la vida– i que per això, si en vols fotografiar un, t’has d’amagar, apropar-te molt lentament i, amb sort i un bon teleobjectiu, aconseguiràs una imatge decent. No havia estat a les Galápagos.

A uns mil quilòmetres de les costes de l’Equador, en ple oceà Pacífic, s’estén un grup d’illes volcàniques on la natura va decidir desafiar-se a si mateixa i, ja de pas, a biòlegs, naturalistes i entusiastes dels documentals. Esquitxades de cràters i paisatges dalinians, no és estrany que els pirates les anomenessin Les Encantades, perquè les criatures que hi viuen desafien tota lògica: pingüins envoltats de volcans, iguanes que bussegen per alimentar-se sota el mar, ocells que neden però que no saben volar i tortugues que pesen més de dos-cents quilos.

Aquesta combinació de paisatges verges i animals inversemblants posa les Galápagos al radar de qualsevol amant de la natura, però el que converteix en irresistible l’arxipèlag equatorià i atrau milers de viatgers fins a unes illes tan remotes –i cares, tot s’ha de dir– és l’absoluta indiferència dels animals davant la presència humana. Al contrari del que passa a qualsevol altre lloc del planeta, aquí els animals salvatges no ens tenen por, cosa que permet observar-los de molt a prop i fotografiar-los fins i tot amb un mòbil. Això passa perquè la majoria d’aquestes espècies mai han tingut depredadors naturals. A més, tractant-se d’unes illes oblidades durant segles, tampoc van rebre mai l’indesitjable visita de baleners i caçadors.

Viatjar a les Galápagos és entrar en una altra dimensió. Com si fossis part d’un documental, en una illa pots estirar-te en una platja deserta i contemplar, a pocs metres, una família de lleons marins i les seves cries; en una altra, pots seure a l’ombra d’un manglar envoltat de tortugues gegants; i en una altra, observar en primera fila la dansa nupcial dels piquers i, tot seguit, bussejar en un aquari farcit de peixos de totes les mides i colors, i on pots trobar-te des d’un inofensiu tauró –aquí no mosseguen– a un pingüí zigzaguejant sota les aigües cristal·lines.

En cap altre lloc del planeta pots apropar-te tant a la vida salvatge

Les sorpreses se succeeixen d’una illa a una altra. A més dels animals, canvien els paisatges, canvia la vegetació i fins i tot el color de les platges. Va ser aquesta singularitat el que, fa gairebé dos-cents anys, va cridar l’atenció d’un visitant molt il·lustre. Inspirant-se en l’extraordinària diversitat i en les estranyes criatures que hi va trobar, Charles Darwin va elaborar un text que transformaria per sempre la concepció del món.

Des de llavors, les illes són considerades un laboratori vivent on biòlegs i naturalistes d’arreu del món venen a aprendre i comprendre els secrets de la natura. Gràcies a aquest interès, i amb l’objectiu d’evitar la degradació d’un ecosistema tan fràgil, es van crear el Parc Nacional Galápagos i la Fundació Charles Darwin. Malgrat això, les amenaces no són poques. El creixement de la població humana, la introducció d’animals domèstics, la pesca il·legal i l’arribada de més i més turistes són depredadors als quals aquests animals mai no s’havien enfrontat. Afortunadament, les lleis són cada cop més estrictes i en els darrers anys s’ha aconseguit posar fre a la pesca, als permisos de residència i fins i tot al turisme, limitant el nombre de persones que poden visitar les illes cada any.