Viatge a l'edat de pedra

Abans d’iniciar el descens, l’avioneta sobrevola un escenari exuberant. Muntanyes abruptes, cobertes de selva i boira, abracen un riu que serpenteja brillant al fons de la vall. Entre l’espessa vegetació, una columna de fum anuncia presència humana. A mesura que el vol perd alçada, la boira es dissipa, el fum s’esvaeix i el secret es revela. Desenes de primitives cabanes, agrupades en cercles i abrigades sota sostres de palla, semblen fondre’s amb la terra i els conreus que, ordenats com un patchwork, es despleguen al voltant.

Des de l’aire, tinc la sensació que el que veig no deu ser gaire diferent del que van veure els primers exploradors quan van descobrir aquestes terres a principi del segle XX. En canvi, quan baixo de l’avioneta la sensació és menys poètica. Com a tot arreu, els taxistes esperen impacients a la sortida del minúscul aeroport. I a la ciutat, com a tot arreu, els carrers són plens de motos, botigues i joves que, vestits amb gorra i texans desgastats, es fan selfies i escolten reggaeton.

Sí, la cultura global també ha envaït aquest remot racó del planeta. Tanmateix, quan t’allunyes del nucli urbà i t’endinses a la vall del riu Baliem, el soroll s’apaga i el temps sembla retrocedir. A pocs quilòmetres de la ciutat entres en una altra dimensió, un món adormit en el temps on l’asfalt desapareix. Cap cotxe, cap moto, cap llum. Només camins de fang i pedra, una vegetació cada cop més impenetrable i el gran riu, travessat per una sèrie de ponts penjants de dubtosa estabilitat. Entro en territori Dani.

Durant cinc dies camino per una terra que, fins fa poc més de cent anys, va romandre oculta a la resta del planeta. M’acompanya el Nanang, fill d’aquestes muntanyes i que coneix cada camí, cada poble i cada família de la vall.

Travessant un pont, una dona amb els peus descalços i el pit nu carrega un feix de llenya dins el nasang –una xarxa que, penjada del cap, li serveix per transportar la collita, tota mena d’estris o, si cal, fins i tot una criatura. Uns metres més endavant, camina pensatiu un home sense roba. Tot just vesteix unes plomes al cap i, sota la cintura, la tradicional koteka –una carabassa que, allargada i assecada al sol, els homes Dani utilitzen com a funda per cobrir-se el penis. El Nanang m’explica que aquesta peça, tan estrafolària per a la mirada occidental, és una expressió d’identitat per a molts pobles papús.

Mentre avancem, aprenc que a la regió hi viuen més de dues-centes tribus i que cadascuna parla un dialecte diferent; que als pobles més remots encara utilitzen eines de pedra i no coneixen ni la roda ni el vidre, i que els porcs aquí son sinònim de riquesa. Per això els cuiden com si fossin fills i, quan se’n mengen un, cosa que fan en ocasions molt especials, creuen que n’absorbeixen l’ànima –el mateix que pensaven quan, abans de l’arribada dels missioners, practicaven el canibalisme.

Cada dia, després de caminar entre cinc i sis hores, arribem a un poblat diferent. Entre cortines de fum i olor de fusta cremada, ens reben mirades amables. Homes i dones de totes les edats m’agafen de les mans i, tot i que no entenc ni una paraula, em sento com a casa. Al voltant, corren i riuen nens i nenes que em repten a perseguir-los. Cap signe, vull pensar, que em vulguin menjar.

Quan cau el sol i la lluna li pren el lloc, el bosc es fa més present. El cant dels grills i el dels ocells nocturns es barregen amb els crits juganers dels nens que encara corren. Veig les dones preparant el sopar –tubercles rostits, moniatos i una mica de sagú– mentre els homes es reuneixen al voltant del foc a compartir relats. En un racó, una parella s’agafa de les mans i es diu alguna cosa a cau d’orella. Dins una cabana, sento una mare que canta dolçament per adormir el seu nadó. Tot al meu voltant em recorda el mateix: malgrat que ens separen segles d’avenços tecnològics i més de dotze mil quilòmetres de distància, no som tan diferents com ens pensem.