Ilulissat: El repte àrtic

Groenlàndia és diferent de tot. Molts viatgers parlen d’una mena de virus. Diuen que, des que van conèixer l’illa, el seu cor “es va tornar àrtic”. Potser tenia raó l’aventurer Ramon Stoppelenburg quan assegurava que “no coneixes el món fins que coneixes Groenlàndia”. O potser és el contacte directe amb la natura més pura, immutable des de fa milions d’anys. El cas és que quan un es troba envoltat del paisatge glaçat i remot de l’illa blanca, oblida el rigor tèrmic i es deixa captivar sense condicions pel virus àrtic.

A l’hivern, l’illa més gran del món és un desert infinit de gel on viuen 57.000 valents. Les seves casetes de fusta, que semblen tretes d’un conte, formen petits oasis enmig del no-res. Un d’aquests pobles refugi és Ilulissat, envoltat d’icebergs i fiords d’una bellesa irreal. Alguns d’aquests monumentals blocs de gel són autèntics penya-segats flotants de més de seixanta metres d’altura que canvien constantment de mida, forma i lloc, el que fa que l’escenari mai sigui el mateix.

En un entorn així, fascinant però extremament exigent, la vida no ha de ser fàcil. Ho saben bé els esquimals, que fa segles que planten cara a l’Àrtic. Des de sempre, la clau del seu èxit ha estat la capacitat d’adaptació. En el passat, van aprendre a conviure amb el fred polar, les tempestes de neu i l’escassetat d’aliments, maximitzant els recursos que obtenien de la natura. El gel el van transformar en refugis – els icònics iglús– i la pell dels animals, en abrics. També van desenvolupar enginyosos mètodes per pescar sota el mar glaçat i, per moure’s, mitjans no menys enginyosos com el caiac o el trineu de gossos, un dels transports més antics del món i que encara avui és essencial, com demostra el fet que a Ilulissat hi viuen més gossos que persones.

Més recentment, aquesta capacitat camaleònica els ha ajudat a sobreviure en un món global que tritura tradicions i costums. La majoria no tenen problema a abraçar les novetats que els porta la modernitat, però tampoc escatimen esforços per protegir el seu patrimoni. Són molts els que s’han comprat una moto de neu o un telèfon intel·ligent, però quan l’hivern estreny es vesteixen amb pells i viatgen amb el trineu i els gossos. Tampoc reneguen de la cuina moderna, però assequen el bacallà com ho feien els avantpassats. I a les escoles, els joves aprenen anglès, però també la seva llengua, l’inuktitut, tan rica en matisos que, per exemple, tenen desenes de paraules per referir-se a la neu.

Els mestres de l’adaptació humana han superat amb nota els reptes del passat i els del present, però el futur no els ho posarà fàcil. Les temperatures pugen i, any rere any, s’evaporen milions de tones de gel. Uns prediuen que, al ritme actual, l’Àrtic quedarà lliure de gel en trenta anys. D’altres defensen que el desglaç trigarà segles. I mentre els experts es posen d’acord, els inuits, que saben poc de ciència però coneixen millor que ningú la terra que trepitgen, no tenen tants dubtes. La capa de glaç sobre la qual han pescat i caçat durant segles és cada cop menys espessa.