L'Havana: Llums i ombres

Com una moneda, Cuba té dues cares. Fa més de setanta anys Castro i els seus van decidir llançar-la a l’aire i, esperant que els sortís cara, va sortir creu. Des de llavors els cubans, castristes i no castristes, carreguen aquesta pesada creu. Un doble bloqueig que els fa la vida impossible: el nord-americà i el del mateix govern cubà, entestat a tirar endavant la utopia comunista al preu que sigui. “Patria o muerte”, es llegeix encara a les carreteres de l’illa.

Les conseqüències d’aquest interminable pols amb el Tío Sam són devastadores. Molts productes de primera necessitat, com ara medicaments o aliments bàsics, arriben amb comptagotes, cosa que obliga a fer hores de cua en botigues on falta de tot. A més, els pobres salaris i una moneda cada cop més devaluada converteixen la llet o el pollastre en un luxe. A tot això s’hi suma la manca de llibertats. Un partit únic, el control de la premsa i l’accés restringit a internet fan de Cuba una presó on pensar diferent es persegueix i es castiga.

Però tot s’ha de dir. A l’altra cara de la moneda, la que somiava Castro, Cuba brilla amb llum pròpia, sobretot si la comparem amb altres països de l’Amèrica Llatina. Fins al poble més petit, tots els nens tenen accés a l’escola, i més tard a la universitat, sense pagar res, ni matrícules ni llibres. I el mateix passa amb la sanitat. Qualsevol cubà pot anar al metge o a l’hospital les vegades que necessiti sense rascar-se la butxaca. Un altre èxit: Cuba té de llarg les taxes de criminalitat més baixes entre tots els països de l’entorn, inclòs el de les barres i les estrelles.

Aquesta Cuba de clarobscurs es manifesta a cada racó de l’illa caribenya, però enlloc com a l’Havana. La posada en escena al centre de la capital és enlluernadora. Una façana feta a mida per mostrar al món que hi ha vida fora del capitalisme. En canvi, a les bambolines s’acumulen les misèries. N’hi ha prou de sortir al carrer per adonar-se que la ciutat és plena d’ombres.

La capital cubana és molt més que la sobreactuada façana oficial

De nou, la moneda de dues cares. En una, l’Havana encisadora. La que queda bé a les fotos. La dels mojitos i els relats de Hemingway. A l’altra, la que ningú vol fotografiar. La que no hauria d’existir. La de les cases en runes, els nens conduint ciclotaxis i els pares inventant-se cada dia un nou truc per sobreviure.

Són molts, massa, els turistes que prefereixen quedar-se a la superfície i no miren més enllà de La Bodeguita, dels carrers disfressats per a l’ocasió i dels ostentosos edificis que envolten el descomunal Capitolio. No tenen temps, diuen, per aprofundir en una realitat que se’ls fa feixuga. En canvi, esperen el que calgui per pujar a un Cadillac de colors llampants i fer una glamurosa volta pel Malecón. Aquests vehicles, que durant dècades han simbolitzat la resistència al bloqueig nord-americà, avui són un aparador més de la Cuba que el govern vol mostrar al món, però de la que no queda més que nostàlgia.

Al marge del relat oficial, en un to molt més gris, respira l’Havana quotidiana. La de veritat. La dels carrers envellits i les façanes descrostades. La de la roba estesa i els menjars compartits amb els veïns. Dones al portal que intercanvien idees per guanyar uns pesos extra. Homes que juguen al dòmino sobre taules improvisades mentre d’altres intenten revifar un cotxe que sembla tret d’un museu. Nens i nenes que salten la corda o persegueixen una pilota de drap. És l’Havana que espera i espera el dia que la moneda caigui de cara.