DMG
Etosha: El teatre de la vida (i de la mort)
El Parc Nacional d'Etosha, a Namíbia
Animals al Parc Nacional d'Etosha.
S’aixeca el teló. El sol encara dorm però els ocells més matiners anuncien que la funció és a punt de començar. A la llacuna hi regna una estranya calma, un silenci que es dilueix a mesura que els actors entren en escena. Un grup de gaseles, encara endormiscades, voregen l’oasi d’aigua que, com un miracle, sobreviu cada any a l’absència de pluges. Darrere seu, una zebra. I una altra i una altra. Els nyus, menys confiats, s’uneixen a la processó, no sense abans assegurar-se que no hi hagi moviments sospitosos entre els matolls. De lleons no se’n veuen, però hi són. Sempre hi són. Per això tots venen a l’alba, quan hi ha més llum, i per això tots beuen de pressa, amb una orella sempre atenta al mínim cruixit de branques. Les girafes, més mandroses, arriben tard a la reunió. Les segueix un facoquer amb pinta de despistat mentre una hiena, des de la distància, vigila per si es despista una mica més. La performance continua amb desenes d’impales, cudús i òrix que s’afegeixen a la festa de l’aigua. De sobte, quan el sol ja és alt, arriba el més imponent de tots. El gegant de la sabana que acudeix a la cita diària amb el bany.
Durant l’estació seca, cada matí es repeteix el mateix espectacle al Parc Nacional d’Etosha, famós per l’abundància de vida salvatge. Com si es tractés d’una gran obra de teatre, centenars d’animals es concentren al voltant de les petites llacunes que hi ha escampades per tota la reserva mentre, a escassos metres, desenes de mamífers de dues potes, armats amb teleobjectius de mides inversemblants, s’amunteguen a la primera fila per obtenir la imatge perfecta.
La llei de la sabana és la mateixa per a caçadors i caçats
A pocs kilòmetres, on els matolls són més alts i els grans depredadors troben llocs on amagar-se, l’obra canvia d’intèrprets i l’escena, menys poètica i més salvatge, fereix la sensibilitat de l’espectador. La darrera sessió nocturna ha acabat en festa per a una lleona i en malson per a una desafortunada gasela. El seu cap és ara un trofeu entre ullals afilats, i el que queda del cos, bufet lliure per a hienes, xacals i voltors. Sona cruel, des de la curta mirada humana, però aquesta és la llei de la sabana. La mateixa que governa selves, rius i oceans, i que dicta que si ets més fort, més ràpid o més llest, tens més possibilitats de sobreviure que si ets dèbil, lent o poc espavilat.
Un lleo menjant al Parc Nacional d'Etosha.
A l’altra banda del parc, lluny del territori de caça dels lleons, té lloc el tercer acte. El sol africà, implacable a primera hora de la tarda, atrau una família d’elefants cap a una llacuna molt especial. La terra calcària d’aquesta zona, rica en minerals i mesclada amb l’aigua, converteix la llacuna en un balneari d’argila blanca que, a més de refrescar-los, actua com una segona pell, mantenint la temperatura i protegint els elefants dels insectes i les cremades solars. Un cop submergits, s’arrosseguen i es freguen el cos aixecant espessos núvols de pols blanca i esquitxant les cries, que s’ho passen pipa enfangant-se fins que cau el sol.
Al final del dia, quan les vastes esplanades de la reserva es tenyeixen, primer de daurat i més tard de vermell, és l’hora per a molts animals de trobar un racó segur per passar la nit. Per als altres, l’hora de començar a localitzar on són aquests amagatalls. És l’eterna partida d’escacs entre caçadors i caçats. L’eix sobre el qual gira tot el que passa a la sabana i que escenifica, d’una punta a l’altra del parc, una obra nova cada dia.
S’ha fet fosc al teatre. Els darrers espectadors, la majoria satisfets amb la funció, guarden els trípodes i abandonen la sala. La nit serà llarga entre bastidors, però de portes enfora, els focus s’apaguen i Etosha abaixa el teló.
Elefants al Parc Nacional d'Etosha.