Kyoto: On els extrems es toquen

Cada nit es repeteix la mateixa escena al cor de Kyoto. El món dels salzes i les flors, com antigament es coneixia el poètic món de les geishes, pren vida de la mà de les maiko, joves aprenentes que custodien amb orgull un llegat amb segles d’antiguitat.

A pocs carrers de distància, entre modernes avingudes i centres comercials il·luminats per gegantins panells de neó, s’aixeca una ciutat vertical i bulliciosa, on els salzes i les flors fa molt temps que van desaparèixer sota l’asfalt. Kyoto és així. Una ciutat del present que oscil·la sense complexos entre el passat i el futur, amb els peus ferms al segle XXI però amb l’ànima atrapada per la història. El resultat és una capsa de sorpreses que sedueix i desconcerta des del primer dia.

Als ulls del món, el Japó és un país d’última generació. Sovint associem el país nipó al vertigen de les grans ciutats, a la tecnologia d’avantguarda, als robots o al tren d’alta velocitat. En canvi, els japonesos tenen una imatge ben diferent del seu país. Al contrari que a Occident, on donem per fet que progrés i tradició estan necessàriament barallats, ells s’han passat segles buscant, i trobant, la manera d’avançar sense renunciar als orígens. Només així es pot explicar un país on quimonos i otakus conviuen amb naturalitat; on youtubers i fans del manga comparteixen carrers i transports amb geishes i monjos zen; on pots regalar-te una nit de conte en un ryokan i, la següent, dormir en un hotel-càpsula. És aquest contrast omnipresent el que sorprèn, i fins i tot confon, qui visita per primera vegada Kyoto, la ciutat que més i millor ha aconseguit enllaçar ambdós extrems.

Durant més de mil anys –que es diu aviat–, Kyoto va ser la capital d’un imperi que, aïllat de la resta del planeta, es va nodrir del pensament zen i del sintoisme. Aquesta manera d’entendre el món, tan arrelada en la natura i l’espiritualitat, és l’origen de l’ikebana, els jardins karesansui, la cerimònia del te i el teatre kabuki, entre altres disciplines que avui meravellen el món pel seu refinament i bellesa.

És aquest vincle amb la tradició i amb la natura el que fa de Kyoto una ciutat atemporal que convida a passejar-la sense pressa i a aturar-se en els detalls. No importa l’estació. A la primavera esclaten els cirerers, cobrint de pètals els carrers empedrats; a l’estiu, els salzes i els bambús regalen ombra fresca; a la tardor, els boscos es vesteixen de daurat i vermell, i a l’hivern, la neu pinta de blanc les branques nues i les teulades. Kyoto captiva tot l’any perquè és com una pintura viva on, a cada cantonada, s’amaguen secrets d’un altre temps. La bellesa contemplativa dels jardins budistes; la senzilla, i alhora sofisticada, arquitectura de les cases tradicionals; la subtil aroma del te verd o la de la fusta antiga; els petits restaurants, gastats pel pas dels segles, on la dansa, la poesia i la conversa importen més que el menjar i el beure. És com si res hagués canviat en cinc-cents anys. Com si, en temps de la IA, l’antiga capital imperial continués bategant.