DMG
Jaume Riba: Hereu d'una mirada
Jaume Riba
Uns anys enrere, Jaume Riba va conèixer un acupuntor xinès que s’havia instal·lat feia poc a Barcelona. El Jaume hi duia la mare per a una teràpia i després d’algunes visites, va obsequiar el doctor Cai amb un dels seus llibres, però quan el metge va agafar el volum va quedar-se esbalaït: “Però a veure, tu ets el Jaume Riba? El fotògraf?” Desconcertat, el Jaume va respondre que sí i va veure com el doctor agafava un altre llibre de la seva prestatgeria. Era Cercatemps. “Però com és que tens aquest llibre”, va demanar Riba, i l’altre li va respondre que li havia regalat l’ambaixador d’Espanya a la Xina, a qui el doctor havia tractat a l’hospital de Pequín. Calculo que aquell ambaixador espanyol devia ser Eugeni Bregolat, que posteriorment també va ser ambaixador a Andorra, però aquesta és una altra història –potser un altre retrat– i el que ens interessa ara és que les fotos del Jaume Riba havien arribat fins a l’altra punta del planeta. I no només a la Xina. Sembla que Marc Forné –una altra història i un altre retrat possible– havia fet arribar un altre llibre del Jaume a tots els caps d’Estat del món. Podria semblar una frivolitat, però a mi em sembla una meravella donar a conèixer el nostre país a través d’un llibre. I no un llibre qualsevol. Temps d’hereus és un volum extraordinari on Riba fa el retrat d’una Andorra que s’acaba a través de les fotos dels últims andorrans no integrats en la modernitat: gent de muntanya que havia conviscut en harmonia amb una natura fecunda però poderosa, una simbiosi perfecta entre ells i la natura. El Jaume recorda el procés d’elaboració del llibre, fet a foc lent. “Passava el dia amb ells i feia la foto al final, quan ells tornaven al seu món” i, certament, a cada instantània sembla que s’hi acumuli el pòsit de tota una vida. I de tot un país. Temps d’hereus mostra un temps frontissa, en què s’esvaïa l’Andorra tradicional abans d’integrar-se –i desfigurar-se– en la vida moderna. Riba reconeix que sent una nostàlgia estètica per aquella Andorra desapareguda i puntualitza: nostàlgia estètica però no evolutiva. “És evident que havíem de millorar, però s’ha perdut l’equilibri entre la societat humana i l’espai que ocupa.”
És un home lliure, amant de les muntanyes, els viatges i els espais oberts
El projecte Temps d’hereus va ser possible perquè el Jaume coneixia alguns dels retratats des de feia molts anys. Era el 1974 i una de les seves primeres feines quan va tornar a Andorra després d’acabar els estudis a França –Génie Civil a Tolosa i Riscos Naturals i organització de la muntanya amb la col·laboració de la Universitat de Paris-Nanterre–, va ser treballant amb Bonaventura Adellach, qui li havia demanat que recollís tots els topònims d’Andorra. En un temps en què no hi havia mòbils, ni GPS, i ningú no corria per les muntanyes, el Jaume es va fer acompanyar per tots els racons del país amb la gent més coneixedora del lloc i, com si fos una ancestral visura, registrava els topònims de cada indret i la manera de dir-lo (gravant amb una enregistradora) i ubicant-lo de la manera més precisa possible als nous mapes d’Andorra. Quan m’ho explica, sento enveja per aquesta experiència: conèixer tot el territori trepitjant-lo i parlant amb la seva gent per descobrir-ne els topònims ha de ser una de les millors maneres d’entendre un país en una suma fabulosa de muntanyes, paisatges, persones, parlars i paraules.
Jaume Riba és un home lliure, amant de les muntanyes, els viatges i els espais oberts, i que ha buscat sempre viure en coherència amb un sistema de valors que posa la dignitat i el benestar de la comunitat per davant de tot, guiant-se pel coneixement i la comprensió humanística de la societat i el benestar. El seu anhel de llibertat no era gaire compatible amb la feina de despatx i així va néixer la que podia semblar una idea esbojarrada però que va convertir-se en un projecte empresarial que va marcar una època. L’Àmbit, el local d’oci nocturn que va obrir en una era d’Erts amb els amics Toni Molné i Pere Plasencia, va marcar diverses generacions i durant una dècada va ser un lloc de festa i trobada per a molts andorrans. “La porta sempre estava oberta per a tothom i tothom s’hi barrejava. D’alguna manera vam connectar amb les ànsies de llibertat i certa actitud inconformista”, i va ser referència per a molta gent que pujava de fora. Quan en parla, el Jaume és feliç perquè aquella va ser una època daurada –i crec que ho diu per ell i per Andorra. “En canvi, ara hem volgut créixer massa de pressa i hem perdut coses. No ens hauríem de deixar passar mai que som un miracle de la història, però per això som molt vulnerables.”
Riba va provar d’implicar-se en política i va ser escollit conseller general. Fa broma i diu que “un dissabte tancava l’Àmbit i el diumenge guanyava les eleccions”. Però la política institucional no va fer-li el pes –no la vaig entendre, confessa– i va optar per una altra manera de fer política. Així és com cal entendre la seva fotografia: com un posicionament polític. Hi ha una intenció política en donar a conèixer la riquesa del país i mostrar la seva bellesa, hi ha un clar missatge conservacionista en la reivindicació d’una manera de fer que respecti i visqui en harmonia amb la natura i no contra ella.
Més tard, Adellach el va cridar per participar a Arcalís, la muntanya solar. Van ser vuit anys perseguint el sol per crear l’horitzó solar des del pic d’Arcalís. En aquest i en tots els seus altres llibres de fotos també hi ha la paraula escrita, amb una extensa llista de col·laboradors, amb un nom propi que es repeteix: Dúnia Ambatlle, que ha escrit en tots els llibres del Jaume. A mi em sembla que tota la fotografia de Riba no és només mostra d’un posicionament polític i una reivindicació estètica de la bellesa dels nostres paisatges; les seves fotos no són tan sols una contemplació bucòlica d’un quadre sinó que són capaces de comprendre la geomorfologia i els processos geològics mil·lenaris que condicionen la natura i configuren la pell del paisatge. La seva fotografia és comprensiva, gairebé geològica, i a cada instantània s’hi condensen els pensaments, els coneixements i les sensacions que han sedimentat durant les hores de soledat esperant la llum adequada i que queden atrapades quan prem el disparador de la càmera.
Aquest massanenc alt i esprimatxat, de veu pausada i melòdica, però vehement, de faccions geològiques i extremitats d’arbre, ha treballat per a editorials i les revistes de viatges més famoses del món, així com per a entitats i institucions andorranes i estrangeres. Durant molts anys, les seves fotos eren les protagonistes absolutes dels cartells publicitaris d’Andorra: em refereixo a aquells pòsters preciosos –de paisatges nevats i romànic– que es van escampar per mig món i que projectaven una imatge del país a l’exterior. Però també les trobàvem arreu dins del país i, per tant, van configurar una autoimatge d’Andorra per als andorrans. Aquelles imatges poderoses van impregnar un inconscient identitari col·lectiu que ens donava confiança. Quina seria la imatge, avui?