Albert Pintat: Gentleman lauredià

Afable i dialogant, amb un fi sentit de l’humor –certament molt anglès– li agrada enraonar, que vol dir que, en primer lloc, sap escoltar i alhora sap explicar amb una espurna de passió els propis arguments. No només per formació, sinó també per tot el que ha viscut i les persones amb qui ha parlat, té una vasta cultura de la qual no fa gala pretensiosa. De totes les etapes, facetes i funcions al llarg de la vida n’ha fet un camí de perfecció, aprofitant els reptes per aprendre. El resultat és que en la seva manera de veure –i viure– el món, coexisteixen extrems que per a d’altres són antagònics: és un humanista reflexiu i impregnat de valors religiosos, però també un empresari pràctic i un polític capaç de batallar en l’arena política; conservador i modern, se sent un andorrà emprenyat (i reconeix que el món actual convida al pessimisme) però és de tarannà optimista; mira amb respecte el passat, però ho fa amb un ull posat en el futur; ha voltat món i ha conegut els líders de les principals nacions i institucions mundials, tanmateix no es mourà de Sant Julià i li agrada xerrar amb els veïns de la parròquia. És, en definitiva, un gentleman de poble.

Al llibre de converses amb Antoni Morell Andorra, avui i demà (2005) recorda una infància lliure a Sant Julià, al Cafè-Hotel Principal, a la plaça Major, on també feien cinema i barberia i que regentaven els seus pares i oncles, amb la iaia Teresa a la cuina. La primera educació la va rebre de les monges de la Sagrada Família; després als matins anava a estudi a l’escola francesa amb Madamme Batlle de casa Molines, a la tarda a l’escola espanyola i al migdia a doctrina amb mossèn Jaume Argelagós, que li va implantar la llavor del cristianisme i dels valors morals universals. Trasplantat a l’internat dels escolapis de Sarrià, al principi es va fer un tip de plorar perquè havia perdut la llibertat i el lloc va semblar-li una presó. Però aviat va veure que era absurd queixar-se per coses que no tenien remei i va entendre que havia de posar l’esforç a adaptar-se, màxima que l’ha guiat fins avui.

Gràcies als contactes comercials del pare, va estudiar a la Universitat de Friburg («una institució que m’encaixava molt bé perquè era catòlica però moderna, i amb grans professors», diu), a Suïssa, país que considera l’exemple en què hauria d’emmirallar-se Andorra per l’estil democràtic, per l’estructura federalista i poliglota, i pel respecte a les persones, la natura i la llei. Ho diu amb coneixement de causa perquè a Suïssa hi va estudiar, però anys després també hi va fer d’ambaixador. Un cop llicenciat, va anar un any a Oxford per perfeccionar l’anglès.

Conservador i modern, se sent un andorrà emprenyat però és optimista

De tornada al Principat, Pintat va connectar amb altres joves de la seva generació i van muntar el grup Anthropos, amb logo de Sergi Mas. «Corrien els feliços anys seixanta, el nostre món bullia i s’agitava al ritme dels Beatles, Brel i Brassens –escriu al número 10 dels Papers de recerca històrica–. Érem un grup de bons amics plens d’il·lusions i d’entusiasme: l’Antoni Ubach, el Prat, l’Arena, el Jordi Marquet, la Marta Vila i jo; parlàvem de política, d’economia i de tot el que passava al món». Era el Maig del 68 i la revolta estudiantil sacsejava París i aquí, el grup Anthropos, que havia agafat com a referents intel·lectuals algunes ments brillants de la generació anterior –Marc Vila, Eduard Rossell i Bonaventura Adellach– van muntar amb l’ajuda de mossèn Ballarín el que avui en diríem una Universitat d’Estiu, portant a Andorra una reflexió sociològica del món contemporani, amb ponents de primer nivell, un cicle de conferències que va tenir lloc al Sant Ermengol amb permís del Consell General. La idea connectava amb els Cursos d’extensió cultural que monsenyor Antoni Griera havia fet a Casa de la Vall, però també amb les iniciatives que buscaven modernitzar Andorra i dotar-la de sobirania institucional i econòmica –com la creació de la CASS i de la STA, promoguda aquesta per Antoni Pintat, pare de l’Albert.

Pintat ha treballat sempre a les empreses familiars, però també ha ocupat càrrecs de responsabilitat: cònsol menor de Sant Julià el 1982, recorda amargament els aiguats que va haver de gestionar amb el cònsol major –el recentment traspassat Joan Pujal–. Posteriorment, el seu oncle Josep (Pepe) Pintat el va agafar com a secretari personal quan era cap de Govern i l’Albert rememora aquella època amb satisfacció: estant en un segon terme, va aprendre molt i alhora va participar del que ell considera una de les grans fites de l’Andorra moderna: l’acord duaner, que ha permès créixer a Andorra en els últims quaranta anys. També ha estat conseller general, ambaixador d’Andorra al Benelux, Regne Unit, Irlanda i Suïssa, i ministre d’exteriors amb el Govern de Marc Forné. Albert Pintat va ser cap de Govern del 2005 al 2009: essent ell cap, es va signar el Concordat amb Roma que regulava el paper del Copríncep episcopal, però també van ser els anys en què Sarkozy va amenaçar de trencar el Coprincipat, a conseqüència de la crisi financera mundial del 2008. Quan en parla, i malgrat que procura que no se li noti, intueixo un nus de tensió: «Vaig rebre pressions molt fortes de tot arreu; de fora i de dins. No t’ho pots imaginar». A mi em sembla que el temps ha demostrat, però, que Sarkozy ha estat un dels Coprínceps menys il·lustres, però a l’altre extrem, l’Albert reconeix que va rebre de Chirac el millor dels tractes possibles durant els dos primers anys del seu mandat.

Tot i que és un home d’estat i una figura pública, viu allunyat de la primera línia política. És un home de família. M’ensenya la foto dels seus nou nets i somriu orgullós: «Veient això, com vols que no sigui optimista?», em pregunta, i ho diu pels nets però també pel futur del país. «Andorra té molta sort, però també és molt fràgil i vulnerable, no ho hem d’oblidar. La nova Andorra ja la tenim aquí», diu amb fina ironia –o és sarcasme?– i un regust amarg, atès que aquella generació havia treballat per modernitzar Andorra i potser el resultat no és el que havien somiat. «Les torres no m’agraden, però ja hi són, què vols fer-hi? I la transformació demogràfica també: abans sortia al carrer i de deu persones en coneixia sis i parlava amb quatre; ara en conec quatre i amb sort, parlo amb una».