Bibiana Rossa: Una vida mil·limetrada

“Tu sigues natural i contesta al que et preguntin”, em va respondre la nostra protagonista fa molts anys quan li vaig manifestar la meva inquietud. Jo era molt jovenet (crec que en tenia 21), el comú de Canillo m’havia contractat a l’estiu per ensenyar als turistes les esglésies i capelles de la parròquia i havien convocat la premsa. Bibiana Rossa era la cònsol major i a la roda de premsa només hi seríem ella i jo. Estava nerviós. Però ella em va donar la serenor necessària i tot va anar bé. Han passat una pila d’anys i, tot i que en aquest temps hem coincidit poc, encara em transmet confiança i em fa sentir confortable i segur d’una manera tan natural que imagino que això ho provoca la seva manera de ser i a tothom li passa igual. De tarannà conciliador i dialogant, actua amb coherència amb els valors d’igualtat i tracta tothom amb consideració i respecte. Però em demano –i li ho pregunto– si algú que s’ha dedicat tant de temps a la política en primera línia no s’ha guanyat enemics. “Entenc la discrepància, que de fet enriqueix el debat i per això serveix la política –diu–, però no soc rancorosa. Tinc memòria, això sí –i és evident que s’equivocaria qui pensés que té alguna cosa de naïf aquesta actitud equilibrada d’evitar la confrontació permanent i sense sentit–. A la política t’hi poses, o t’hi hauries de posar, per servir la gent i el país”, conclou.

No creu en les quotes, sinó en el talent i la capacitat de les dones

És inevitable parlar de política amb Bibiana Rossa. Filla de cal Mangautxa, al cap del carrer Major de Canillo, va néixer a Limós però quan tenia tres anys la família va poder tornar a Andorra. Aquí va seguir els estudis fins que va haver d’anar al Lycée de Prades, al Conflent, però necessitava estar entre muntanyes i aquesta va ser la raó principal per retornar. Va entrar a la batllia francesa i de seguida va optar a una vacant de nova creació com a secretària judicial, posició des de la qual va poder observar de primera mà els primers canvis institucionals del país, en aquest cas en l’estructura judicial. Però no només. També va ser protagonista de la transformació institucional del Principat en altres òrgans: el 1992 va ser escollida consellera general a la legislatura constituent però va haver de deixar l’escó –i curiosament ho diu amb certa recança– perquè el cap de Govern, Òscar Ribas Reig, va encomanar-li la cartera de Sanitat, Treball, Medi Ambient i Immigració. Avui en diríem una superministra! Rossa forma part d’aquella primera generació de dones que van ocupar llocs de responsabilitat política començant a normalitzar la presència femenina a les institucions de poder. “En aquell consell també hi havia la Rosa Mari Mandicó, la Nadia Aleix, l’Olga Adellach i la Maria Reig”, recorda la Bibiana, que després va encapçalar el comú de Canillo, convertint-se en la primera dona d’Andorra a ser nomenada cònsol major –al mateix temps que ho va ser Lydia Magallón a Escaldes.

Honesta i conseqüent, la Bibiana és una dona reflexiva i ferma defensora de la igualtat entre homes i dones, però la seva aproximació al feminisme no és amb discursos ni reivindicacions, sinó passant a l’acció directa, que en el seu cas és social i política. No creu en les quotes, sinó en el talent i la capacitat de les dones. Des del 2011 viu allunyada de la primera línia política, però és una fina observadora de la realitat i comenta que els conceptes de dreta i esquerra en bona part estan caducats i que allò important és que els ciutadans se sentin realment representats a les institucions, i per això caldria repensar alguna cosa: “Els partits polítics estan bé i han d’existir, però entre la situació actual i les llistes obertes s’hauria de trobar algun encaix intermedi.”

Sobre l’evolució del país pensa que abans es tenia més connexió amb França i que s’ha perdut l’ancestral equilibri entre els dos grans veïns. “Per què no parlem de la connexió ferroviària amb França? Hi ha una oportunitat i no l’aprofitem. Per què no fer un túnel per la Solana d’Andorra i arribar fins a l’Hospitalet, on ja hi ha el tren i en una estona pots agafar el TGV o el tren couchette cap a París? Al túnel també s’hi podria fer passar una carretera i resoldríem els problemes de l’RN-20, i en aquesta infraestructura es pot preveure una canalització d’hidrogen.” Sap que és complex i costós, però li sembla absurd que hi renunciem d’entrada. “L’obertura cap a Europa és necessària però em preocupa que els meus nets no puguin viure i guanyar-se la vida aquí a casa. Convé assegurar-se que Andorra conservi la seva idiosincràsia, amb seguretat ciutadana, ocupació digna per a tots els seus residents i evitar que la identitat pròpia es dilueixi.” També es preocupa per la pèrdua d’identitat que es nota, assenyala, en l’empobriment de la nostra llengua i la pèrdua de les particularitats lèxiques o de pronúncia del català que es parla a Andorra.

És una dona decidida i activa, independent però també familiar. “Porto una vida mil·limetrada perquè m’agrada fer moltes coses i m’he d’organitzar.” Combina la feina d’advocada amb la gestió de l’hotel familiar on, si convé, fa de sereno. Sempre que pot surt a la muntanya i quan hi ha massa neu o gel fa piscina, ioga i pilates. I ja no li queda temps per fer anglès, que és la seva gran assignatura pendent: “M’hauria agradat saber-ne més. En sé i el parlo però voldria dominar-lo.” Mentre enraonem em fixo que sovint arqueja les celles, quan escolta amb atenció o quan es fa preguntes, i aleshores se li defineix perfectament l’arc equilibrat sobre els ulls, i per un instant em fa l’efecte que hi ha alguna cosa de talla romànica en el seu rostre. Però l’expressivitat del seu somriure i l’espurneig càlid de la mirada l’allunya del hieratisme de les verges del romànic: Bibiana Rossa és una dona actual, riallera i optimista, que fins i tot quan manifesta alguna preocupació ho fa enfocada en les solucions. Han passat uns trenta anys des que la vaig conèixer i continuo sentint-me a gust a la seva vora.