Gualbert Osorio: En freqüència modulada

“Pensa una cosa, Iñaki –em va dir el nostre protagonista d’avui fa molts anys–, aquests articles que escrius al diari estan molt bé –i em va posar la mà a l’espatlla amigablement–, totes les metàfores que hi poses, les subtileses, les ironies, tot això està molt bé, i està bé que te’ls curris perquè són la teva carta de presentació, però pensa una cosa: el diari on avui surt la teva columna, amb una mica de sort demà servirà per embolicar l’entrepà d’un obrer o la dona de la neteja l’haurà estès a terra perquè la gent pugui passar per allà on acaba de fregar i tothom que entri a l’edifici o a l’oficina, trepitjarà el teu article amb absoluta indiferència.” El Gualbert Osorio tenia aquesta rara habilitat de donar consells que ningú no ha demanat, però fer-ho amb una cordialitat, una proximitat i simpatia sincera que era impossible no escoltar-lo. Més que un consell, era un suggeriment i la invitació a pensar-hi. Avui que la majoria de diaris es llegeixen en digital i ja no hi ha a terra aquells caminois fets amb planes de diari –que convertien les rajoles en el fantasiós rierol d’un pessebre, si estaven prou juntes, o en les caselles del joc de l’oca si havien caigut molt allunyades–, avui la reflexió continua sent igualment vàlida i qualsevol peça periodística –aquesta també– no serà més que una gota en l’oceà digital de l’actualitat. És exactament el que em va dir el Gualbert i no hi podia haver tanta veritat encapsulada en una imatge tan senzilla: humilitat i rigor, allò important és el que expliques i no qui ho explica, i la idea subjacent que tot passa, tot es transforma, tot flueix, cosa que representa una actualització postmoderna del riu d’Heràclit.

Osorio va treballar per a La Vanguardia des del 1978 fins al 1986 –també havia treballat per a l’històric i ja desaparegut Diari de Barcelona, per a La Mañana de Lleida i per a l’Agència EFE– i va arribar al Principat per cobrir una corresponsalia puntual, però s’hi ha quedat tota la vida, arrelant-se al país i construint el projecte professional, vital i familiar a Andorra la Vella. El Gualbert és considerat el degà dels periodistes andorrans i tots els professionals del sector comparteixen l’estima per qui ha contribuït de manera decisiva en la configuració de l’entorn comunicatiu d’Andorra. És per això que fa poc ha rebut el premi Àgora Cultural, acte en què Noemí Rodríguez, periodista i també amiga, en va fer la glosa, destacant que “ha sabut mirar la realitat amb una barreja d’ironia i tendresa, i que continua representant el periodisme de veritat: el que mira, escolta, contrasta i explica, el de les preguntes incòmodes i les respostes honestes”.

Si a Andorra tenim un quart poder és en part gràcies a ell

No només ha fet de cronista i reporter en freqüència modulada, sinó que als llocs que ha ocupat, ha impregnat dels valors de l’exigència i el rigor diverses generacions de periodistes: va ser administrador i el darrer director de la històrica Ràdio Andorra, que va acabar el seu recorregut el 1984, i l’any següent amb l’amic Josep Rabadà va crear i fundar Ràdio Valira, de la qual va ser president i director general fins al 2005. Precisament aquests dos grans projectes radiofònics són l’objecte dels seus dos llibres: Radio Andorra, la història d’un mite que va fer història (Crèdit Andorrà, 2013), i Ràdio Valira, els vint anys (Anem editors, 2025). Llegir aquests dos volums explica en bona part mig segle de la història recent d’Andorra, i no és poca cosa, això, si comptem que va haver d’executar l’ordre de tancament de Ràdio Andorra i que Ràdio Valira ha explicat dia a dia la transformació d’Andorra i el seu camí cap a la modernitat. Després de deixar Ràdio Valira, del 2005 al 2008 va dirigir RTVA –la ràdio i televisió pública d’Andorra– demostrant una vegada més que la cançó de The Buggles Video Killed The Radio Star estava equivocada. Però és que, a més a més, ha estat un dels fundadors i primer director d’aquesta casa –el Diari d’Andorra– omplint així un buit al país que fins al moment només havien intentat pal·liar algunes honorables i dignes iniciatives que tenien, però, un caire més voluntariós i amateur que periodísticament professional: la necessitat d’explicar Andorra des de dins d’Andorra. Tota aquesta tasca pot semblar menor, però no ho és de cap manera: a ningú se li escapa que un país modern i que aspira a ser una democràcia real ha de tenir uns mitjans d’informació i comunicació que amb la tasca periodística contribueixen a construir una societat informada, crítica, lliure i realment democràtica. Si a Andorra existeix avui un quart poder és en bona part gràcies al treball, l’esforç i el talent del Gualbert i els professionals que l’han acompanyat en el camí. Així es construeix un país. Però com és que ni tan sols té una entrada a la Wikipedia?

Pacient i optimista, hàbil a detectar oportunitats i aprofitar-les, analític a l’hora de descompondre els problemes per fer-hi front, no s’arronsa davant de les dificultats. Sap equilibrar la tranquil·litat i una energia encomanadissa, deixa temps i espai a qui ho necessita i alhora sempre ha sigut una persona compromesa, com demostra haver-se implicat a la Federació Andorrana de Natació o als Special Olympics d’Andorra.

De formes arrodonides i suaus –tot i la fermesa de la seva personalitat– em recorda vagament Alfred Hitchcock en un dels seus famosos cameos. Això és així perquè ell no vol protagonisme i es posa intencionadament en un segon pla, com algú que passava per allà i mira l’escena des del fons: com a bon periodista considera que ell no ha de ser mai el focus d’atenció; però també perquè, malgrat tota la importància d’una història o una notícia –o tota la importància que vulguis creure que tens tu en aquella història– tot passa, tot s’esvaeix i la memòria és capciosa i volàtil. D’alguna manera em fa la impressió que el Gualbert Osorio sempre ha sabut que d’aquí a cent o dos-cents anys ningú no es recordarà de cap de nosaltres. Som com aquell article del principi d’aquesta peça, un retrat que escrius amb tota la il·lusió, però que l’endemà acaba estès a terra perquè acaben de fregar.