Albert Villaró: 'Flanneur' pirinenc

En realitat de matances ja no se’n fan, o no com abans. Obstusos reglaments legals i administratius ho han dificultat de tal manera que la tradicional matança del porc ha quedat com una relíquia de temps passats. Però en la fabulosa comarca de la ficció, els homes i dones de Llobarca s’uneixen en l’ancestral costum, que té evidentment una finalitat pragmàtica de supervivència, però que també és dipositària d’una dimensió ritual que cohesiona el poble. I si escrivís l’escena –encara millor, si l’escena passés de debò– l’Albert hi pencaria com tots els homes, ajudant a matar el porc, a espellar-lo i esquarterar-lo, a dur-lo a l’era on les fogaines estarien preparades i el foc i la sang es barrejarien mentre les mans d’homes i dones transformarien l’animal en aliment. Ja no es fan matances com abans i Llobarca no existeix, però a Estamariu Villaró està plenament integrat i és un veí més que ajuda a arreglar els camins després de l’hivern o a netejar els recs a principi de primavera perquè l’aigua corri bé. I trobo que això el defineix perquè, malgrat que pot semblar contradictori amb el seu caràcter reservat, gairebé flegmàtic, que pot traduir-se en una manera de parlar lacònica, de fet és coherent amb el tarannà pirinenc. És orc, i ho sap. Però en un poble on, poc o molt, tots ho són, això no és cap problema. Amb la seva implicació, contribueix a la pervivència de les formes ancestrals de convivència i solidaritat en els pobles de muntanya.

No ens ha d’estranyar perquè l’Albert sempre ha estat ocupat a dur-nos cap al present rastres del passat, ja sigui d’aquell nebulós passat prehistòric –que ha quedat imprès en gravats, petròglifs i dòlmens que ha descobert o dels que es reconeix absolut admirador, com el de Biscarbó– o d’un passat medieval que no per ser més proper ens continuaria semblant estrany i desconnectat del nostre present si no fos per la feina d’historiadors com ell, que saben desxifrar i interpretar diplomes antics. El més interessant de tot és que Villaró és capaç d’escriure novel·les ambientades en temps medievals un dia i l’endemà posar-se l’americana i fer una conferència sobre els pariatges que està estudiant.

Amb el cap rapat, té l’aire desconcertant d’un John Malkovich pirinenc

Bach l’acompanya a totes hores als auriculars, i la música antiga ha estat la protagonista en algun dels seus llibres (La primera pràctica i potser aviat alguna altra novel·la), però alhora és el baixista de la Nova companyia instrumental, una formació de pop-rock pirinenc. A Estamariu viu en una borda amb vistes al Cadí –el seu últim llibre es titula, precisament, Cadí (una biografia)–, que sempre té les portes obertes per als amics i on ens ofereix pizzes i un pa fet al forn de llenya que són espectaculars: allà ha reconnectat amb la vella herència familiar de pastissers. I a Estamariu viu en plena natura: es cuida de l’hort, les gallines i els altres animals, i cada matí camina una hora bona (o més) quan encara és negra nit. Passeja acompanyat dels gossos i imagino que de tant en tant se li acudeixen frases, paràgrafs o idees per als llibres o articles. És un flânneur de muntanya. Estic segur que surt a fora quan la resta del poble dorm i observa el cel esquitxat d’estels mentre escolta els ocells que es desperten i identifica les constel·lacions amb un ull mentre amb l’altre intenta esguardar el llençol de la nit amb la mateixa fascinació com ho devien fer els nostres ancestres paleolítics. Mai no m’ho ha dit, però crec que per a ell, sortir quan encara és fosc deu ser un dels millors moments del dia: entotsolat, enfrontat al silenci de l’univers, no se sent estrany ni inquiet, sinó en harmonia amb si mateix i en comunió amb l’aire fred –carregat d’humitat o sec i tallant, segons l’època– que sent a la pell de la cara. Prim com és i amb el cap rapat, les faccions se li arrapen al crani i té l’aire desconcertant d’un actor de Hollywood convertit en neorural, un John Malkovich pirinenc.

Fa l’efecte que viu connectat al passat i, en canvi, és un comentarista punyent de l’actualitat i de dilluns a divendres ens parla amb to foteta i irònic en aquest diari. Mira el cel i escolta els ocells, però al mòbil té una aplicació per identificar els vols que sobrevolen el Pirineu (i que van i venen d’Hamburg, Manchester o Alacant) i una altra aplicació li diu si aquell cant és d’un picot negre o un colltort. Ha estat arxiver a la Seu –on va néixer– i al comú d’Andorra la Vella, i des de fa una pila d’anys dirigeix el departament d’estudis històrics de l’antic Institut d’Estudis Andorrans (i que em perdonin els amics d’Andorra Recerca+Innovació perquè em moro si no ho dic així). Com tothom sap, és autor d’algunes de les millors novel·les andorranes de les últimes dècades i és el nostre autor més internacional.

L’Albert Villaró viu còmodament instal·lat en una cruïlla ben estranya –en realitat és una rotonda– on conflueixen passat i present, ficció i no ficció, música i literatura, orqueria i comunitat, natura i tecnologia. El seu aspecte desmenjat i poca cosa és enganyós, com també el caràcter sorrut, que s’esvaeix superades les primeres reserves. Imagineu-lo a la matança: no li fa por la sang, ni el foc, ni l’aigua. No li fa por el present. No li fa por la història.