Jordi Marquet: Pura memòria

Una de les moltes qualitats que sempre em sorprenen de Jordi Marquet, fill de cal Ton de Borró de Canillo, on va néixer el 1942, és la seva memòria prodigiosa, que li permet recordar amb precisió noms de persones, de cantants, discos, llibres, vins o productes delicatessen de qualsevol mena, i vincular tots aquests detalls a llocs i dates concretes, de manera que es converteix en un gran narrador d’històries. Quan li dic això, ell fa que no amb el cap i contesta que només són anècdotes. Però saber acolorir-les, donar llum, aroma i sabor als fets anecdòtics, i reproduir amb naturalitat les paraules que van dir els protagonistes del fet, és tot un art. Per això, si mai us el trobeu, hauríeu de fer-lo parlar i parar l’orella. Demaneu-li per un formatge concret, pel salmó de la casa o per un determinat vi francès, i construirà escenaris, personatges, diàlegs, conflictes, obstacles i solucions felices. Si no s’espavila, Andorra haurà perdut un gran narrador. El Jordi sempre té un somriure als llavis, és elegància exquisida i savoir-faire natural. Mentre parla em fixo que li plora l’ull. Potser és una al·lèrgia. O potser és que les bosses dels ulls, que li donen un aire de dandi neoplatònic, irriten el llagrimal. O simplement l’edat, perquè tot i l’optimisme i vitalitat del seu discurs, és més gran del que sembla. Quan quedem (no sempre a la Gourmeterie Marquet de la plaça Coprínceps d’Escaldes) jo el deixo fer. “Posa’ns un pernil d’aquell que teniu i per beure, quin vi ens recomanes?” Arreu el coneixen i li ofereixen un tracte preferent, que ell no demana, i també allà on anem, sap si ha de deixar-se aconsellar o triar ell l’ampolla o el formatge.

La nostra és una relació curiosa, feta a partir de llibres i lectures, però desigual en tota la resta: quan jo vaig néixer, el 1974, ell ja havia inaugurat la botiga de delicatessen, tota una aventura comercial en l’Andorra del Duralex i dels formatges de bola, de manera que em porta tota una vida (la meva) d’avantatge. Avui m’explica l’anècdota del dia que el Sergi Mas els va dur (al Jordi i la seva esposa Frédérique) el primer cartell, dissenyat per l’artista lauredià, per retolar el local de l’avinguda Carlemany: “que us doni molta sort”, els va desitjar, i va marxar somrient, negant-se a cobrar. El cartell era el seu regal i la seva benedicció. A les seves anècdotes sempre apareixen personalitats com Joselito, Modest Cuixart, el torero Antonio Ordóñez o Vázquez Montalban, i si és una història sense famós, no falten els personatges pintorescos, dels que en fa un retrat tan vívid i contundent que penso que és ell qui hauria de fer aquesta secció.

Les persones que van influir-lo més van ser el seu padrí, el fundador de la casa, amb qui l’unia una gran complicitat i que li va inocular els valors de l’Andorra ancestral; la mare, gran cuinera (de qui tot el país havia tastat els millors plats), dona excepcional amb una extraordinària visió comercial i política; i Pierre Aliot, resistent francès vinculat a les xarxes d’evasió de qui va aprendre que el bon vi i el bon menjar poden ser concebuts i degustats com a veritables obres d’art per al paladar i a qui Marquet va conèixer i freqüentar en els seus anys d’estudis a Foix i Tolosa. En aquella època (aquesta és una de tantes anècdotes), també es va fer amic personal del Copríncep episcopal, el bisbe Iglesias Navarri, amb qui, malgrat la diferència d’edat, tertuliejava de literatura francesa.

Ha contribuït a crear l’Andorra moderna sense trencar amb el passat

Per vocació s’hauria dedicat a la música, però el pare no ho veia com un ofici digne i va haver d’estudiar Comerç i Ciències polítiques. Ultra una aventura novel·lesca al Regne Unit, que espero que algun dia expliqui ell mateix, va tornar a Andorra i Toni Ubach, que havia rebut l’encàrrec de crear la CASS del no-res, va fitxar Marquet, que va integrar-se a l’equip que va crear i gestionar la seguretat social els primers anys. Després de cinc anys portant els números de la CASS amb bons resultats, va fer el salt natural i el gener de 1971 va convertir-se en el primer gerent de la clínica Meritxell, el primer centre hospitalari públic d’Andorra. No són experiències menors. A Andorra hi havia molta cosa a fer i sense el compromís i el talent de persones com el Jordi, difícilment s’hauria pogut fer avançar el país cap a la modernitat. Un estat modern és inconcebible sense uns serveis que garanteixin els drets fonamentals dels ciutadans com ho és una salut pública. A ningú se li escapa que si avui l’accés a la salut és un dels pilars de qualsevol país, Marquet ha tingut un peu de cada cama als fonaments d’aquest pilar: la seguretat social i l’assistència sanitària. Així s’aixeca un país.

Però no en va tenir prou i va obrir una botiga que va crear una clientela i un turisme de qualitat (quan el concepte ni existia per aquestes latituds) i que va dinamitzar amb unes festives vetllades de degustació que han passat a la història tendra i cruixent del país i on venia gent d’arreu. I no content amb això, va formar part del comú d’Escaldes-Engordany del 1984, presidit per Josep Maria Beal i Miquel Aleix: aquell comú va treure’s de la màniga un Festival internacional de jazz de primera categoria i va concebre Caldea tal com es va realitzar dos legislatures després per aprofitar l’aigua termal de la parròquia. Jordi Marquet va ser qui va dur de París la maqueta de vidre de l’edifici dissenyada per Jean-Michel Ruols. Quan passava per Canillo amb la furgoneta, va trucar al cònsol perquè preparés el comitè de recepció i en arribar a Escaldes es va quedar ben parat. Una gentada exultant i encuriosida l’esperava. “Allò semblava l’arribada del Tour de França!”, diu emocionat.

Marquet ha contribuït a crear l’Andorra moderna sense desvincular-se de la del passat, fa la imatge d’home d’èxit i ha de sentir-se orgullós i satisfet. Però sempre percebo en ell un pou de tristesa i solitud que sobreïx pel llagrimal. “Hem passat d’un país amb un gran futur, a un país amb un gran passat”, em diu enigmàtic, confessant la decepció per la deriva actual d’Andorra. Ara ja sé per què li plora l’ull.