Roser Carol: La bruixota de la llengua

Estic segur que si li digués que m’agrada molt el seu optimisme expansiu i vitalista davant de les adversitats, la Roser em respondria que per quin motiu hauria d’ensopir-se: que la vida ja és prou dura!, exclamaria. Bé, crec que ella no diria dura, sinó que faria anar alguna altra expressió més gruixuda (que jo no m’atreveixo a plantar a la primera frase), i si us soc sincer, només soc capaç d’imaginar-me-la alçant la veu per dir la paraula que comença per pu- i acaba per -ta, per després veure-la com esclata a riure i alça una copa del que sigui per celebrar que és viva.

No és gaire alta, i tot i que per als estàndards actuals podríem considerar-la grossa (no la veureu en una passarel·la de moda), sembla que ocupi molt més espai perquè desprèn una energia expansiva que és tot un univers. És la vehemència de la seva veu, l’efusivitat de la seva mirada i unes riallades que contagien alegria i bonhomia les que consumeixen al seu voltant tot l’oxigen respirable. Allà on va, potser sense adonar-se’n i segur que sense pretendre-ho, és el centre d’un cosmos que empetiteix al seu voltant. És una dona poderosa i ferma, però alhora afable i riallera; segura i molt intel·ligent, amb una veu rogallosa d’exfumadora que a vegades té tirada per aquella mena d’afonia de qui ho ha cridat tot a la seva vida. Eloqüent i enginyosa, de resposta ràpida i punyent, sembla un volcà ple de paraules i respostes esmolades. Dominant, magmàtica, irreverent i poc propensa a concedir la raó a qui no la té, en segles pretèrits, les institucions de poder l’haurien acusat de bruixeria pels encanteris del seu llenguatge. I ella encara els hauria corregit: no és el llenguatge, és la llengua, burros! L’haurien penjat, però la imagino al patíbul fuetejant els poderosos amb la seva verborrea tenaç, cridant-los renecs, i penjant-los ella tots els malnoms que se li acudirien i rient com una boja.

És una dona poderosa i ferma; afable i riallera; segura i intel·ligent

Segur que avui també incomoda molta gent, que calla i no gosa enfrontar-s’hi. En una societat tan apagada, mesurada i benpensant, ens calen persones com la Roser, que són un carnaval tot l’any. I en temps en què l’autocensura i la por a la cancel·lació ens han noquejat els covards, la Roser és una rara avis que ens posa a lloc a tots. Me la rebufa, diria, si gosés plantejar el possible neguit perquè deixin de llegir-la, contractar-la o seguir-la. És més fàcil de dir que de ser realment conseqüent, però en el cas de la Roser no dubto ni una mil·lèsima de segon: certament, se la porta fluixa, com diria ella. Aquesta parla desmesurada i que ens demostra amb habilitat i sense subtileses que el català és tan bo com qualsevol altra llengua per renegar i malparlar, es combina, curiosament, amb un domini de la llengua formal com poques persones he conegut. És correctora professional, però no una correctora qualsevol: ella i l’Àlvar Valls van ser els correctors escollits per l’Institut d’Estudis Catalans per corregir la seva nova gramàtica. Amb aquesta dada n’hi hauria prou, però afegim-hi l’afinitat professional amb el seu admirat Albert Jané (qui no en conegui i utilitzi el seu diccionari de sinònims encara va amb crosses per parlar i escriure català), Eduard Màrquez (un dels millors escriptors catalans de final del segle passat i principi d’aquest) o la sintonia amb la malaurada Carme Junyent, també filòloga i feminista, i amb qui coincideix a dir que endavant les atxes amb les reivindicacions feministes, però que no grapegin ni violentin la llengua sense coneixement, si us plau.

Una altra de les dèries compartides amb l’Àlvar Valls és el treball de recerca sobre Verdaguer. Arqueòlegs de la correspondència, dels diaris i de la nota al peu, a hores d’ara són els màxims coneixedors de la vida i l’obra del poeta totèmic, i la seva feina sobre Mossèn Cinto s’està convertint en un monument tan alt com el cim del Canigó. Junts han publicat Verdaguer dia a dia; cronologia de Jacint Verdaguer (1845-1902) i Bibliografia general de Jacint Verdaguer (1864-2023).

Correctora, filòloga, experta en paremiologia, té un vastíssim recull de frases fetes en català. També és traductora i coautora de Llegendes d’Andorra. Ha col·laborat en diversos mitjans andorrans i durant una pila d’anys hem pogut llegir-la en aquest paper tots els dijous a la seva columna habitual. Per a qui no ho sàpiga encara, alguns dels seus articles en aquest diari poden ser llegits com un poema, com també passa amb les seves piulades a la xarxa social X, on la seva eloqüència es conté magistralment en unes quantes paraules. Quan podrem llegir un llibre seu de poemes, és un misteri, però tot arribarà.

Quan llegeixi aquestes línies m’engegarà a pastar fang. Dirà que m’he passat, que l’he ensabonat massa, que he parit un text massa elogiós, que si no podia haver parlat d’algú altre. No voldré saber descodificar les galtes envermellides i preferiré pensar que són per la fred que fot a la nit per arribar al restaurant on ens haurem emplaçat. Sobre les estovalles de cotó, hi haurà restes d’un arròs amb llamàntol i brindarem sense motiu aparent. Serà la segona ampolla. Serem quatre o cinc, a taula. Ens fotrem un vi blanc, preferentment que no sigui d’agulla, amb regust de vent de mar i de certa aspror de vinyes velles que la transporta a la Bisbal de la seva infància. És, com ella mateixa es defineix, una empordanesa exiliada a Andorra. Per sort per a nosaltres, en realitat és una empordanesa empeltada a Andorra. Això sí, una empordanesa tocada per la tramuntana.