DMG
Teo Armengol: Botifarra Guanyada
Teo Armengol.
Uns anys i uns llibres enrere, havia començat la diada de Sant Jordi a Sant Julià i, tot i que la previsió meteorològica era bona, s’havia llevat un dia rúfol i el matí lleganyós era fred, amb espessos bromalls arrapats a la muntanya de Rocafort. A primera hora, l’afluència de lectors era intermitent, com les gotellades que es despenjaven de les branques dels fanals o de les balconades. Després de signar un exemplar i acomiadar-me d’una lectora matinera, supo-supo se’m va plantar al davant el Teo Armengol: “Arrastro!” va alçar la veu i sense dir res més, em va posar un llibre als morros picant a la taula com si llancés una carta i em desafiés a treure trumfo. Ell somreia sorneguer i a mi se’m va fer de dia de patac: de cop seguíem una vella partida, feta de llibres, perquè no feia tant ell havia publicat el seu magnífic treball de recuperació sobre el Contrapàs d’Andorra la Vella. Més de 100 anys de contrapàs a Andorra la Vella és un llibre extraordinari, fruit de la recerca del Teo sobre aquest ball tradicional, però no és només un llibre d’història, sinó que és molt més: és interessant el seu contingut, per descomptat, que explica l’evolució d’aquesta tradició a través d’imatges de les festes majors, essencialment; però també és summament interessant i representatiu del tarannà del Teo el fet que, gràcies a la seva bonhomia i sinceritat, hagi pogut indagar en els arxius de les famílies que li han deixat remenar entre els seus records particulars, i també que amb motiu de fer el llibre ha estat capaç de reunir antics dansaires i revitalitzar el ball. Soc incapaç de superar el seu trumfo: el seu llibre, en sentit estricte, forma part d’un procés més ampli, un engranatge més complex: la recerca ha generat una consciència col·lectiva de la particularitat del ball i això ha contribuït a donar-li una nova vida. La tradició s’actualitza, la història es reviu, es projecta cap al futur i es refà una comunitat de dansaires més o menys disgregada a partir d’aquest element aglutinador. Botifarra cantada.
Al meu entendre, seria un error creure que el Teo Armengol és només un paio simpàtic, determinat, amb una energia desbordant i interessat en les tradicions andorranes. És tot això, sí, però és molt més, i com demostra l’anècdota de més amunt, va sempre un pas endavant: els ulls espurnejants que brillen per sobre de les ulleres demostren que és murri, molt llest, i no pots badar si vols seguir-li el joc. Quan el Teo pren la iniciativa és imparable i es converteix en un imant per a molta gent. Crec que això reflecteix la seva concepció profunda de la tradició i la cultura, entesa en el seu sentit més ampli, i que per a ell és –i ha de ser– un motor per a la cohesió social. És un exemple viu i esperançador que la tradició no és història, és sentit per al present i energia per al futur. De manera natural, la seva personalitat ufanosa el converteix en un líder positiu que, amb el seu sentit de l’humor esmolat però sense mala intenció, contagia d’optimisme allà on va. Trobar-lo entre els escudellaires de Sant Antoni, pencant com un bèstia, organitzant un equip de prop d’un centenar de persones i saludant tothom amb alegria sincera, no impedeix que reivindiqui i reclami al comú de la capital –del qual ell mateix havia estat conseller anys enrere– que declari Sant Antoni festa d’hivern de la parròquia, atès que per Sant Esteve ja és festiu.
Per a ell, la tradició i la cultura han de ser un motor de cohesió social
Membre actiu de l’Associació Sardanista d’Andorra, el Teo hi ha estat una peça clau per mantenir viva la flama d’aquest ball col·lectiu que, com ell diu, “ens fa girar tots al mateix compàs”. Des de fa anys, ha organitzat aplecs, tallers i trobades que han ajudat a preservar i transmetre la dansa més enllà de les generacions. La seva implicació no és només logística –prepara, truca, munta, convenç–, sinó sobretot emocional: entén la sardana com una forma de civisme i pertinença, un cercle que es torna metàfora del país que voldria, on tothom té lloc i on, si algú ensopega, els altres l’ajuden a reprendre el pas. Potser figures com ell ens recorden el valor més profund de la cultura popular: no com a peça de museu o tradició congelada, sinó com a expressió viva de comunitat. En temps en què la velocitat i la immediatesa ens distreuen del que ens fa ser poble, persones com el Teo esdevenen un antídot natural: amb un peu al passat i l’altre ben plantat al present, fan de la memòria un acte de confiança en el futur.
Quan penso en ell, se m’afigura com un dibuix del Perich, el famós humorista gràfic de la premsa catalana: una barba no especialment poblada, un front ample i llaurat d’arrugues quan alça les celles per interpel·lar-te, les ulleres que tendeixen a relliscar-li pel nas i una silueta generosa, solemne i feliç. L’últim cop que ens vam trobar va ser de casualitat a la porta de la farmàcia. El vaig trobar més prim i em va comentar un episodi de salut que a mi em va semblar greu però que ell, un cop superat i sense treure-li importància, havia acceptat com un aprenentatge per la vida. Va riure amb aquella rialla seva, franca i sonora, que sembla aixecar el pes de qualsevol preocupació. “Noi, hem de ballar amb el que ens toca.” Això és optimisme, no resignació. Gaudeix de la vida i la família. Quan em parla de les netes, l’imagino com un padrí exemplar, que sap jugar i fer jugar la canalla, encomanant-los la ferma bondat que el caracteritza. A hores d’ara no ha perdut ni el seu bon humor ni la seva inesgotable energia, i continua entestat a difondre les sardanes i animar tothom a ballar-les, transmetent una passió encomanadissa. En el ball ens unim. El ball ens cohesiona, aquesta és la nostra cultura, diu. Li compro el discurs: menys futbol i més cultura. Botifarra guanyada.